El ritme de creixement en visites d'aquest blog es de vertigen.
I per què?....em pregunto. Doncs jo penso que es per què la cuina de sempre no caduca.
Aquesta cuina de tota la vida ha estat sempre en mans de les nostres mares i àvies. Elles han mogut sempre aquest país i han perfilat la història erigint-se en silenci com a part indivisible de la nostra cultura.
L'altre dia ho comentava amb uns amics de tota la vida, i el
Jordi Guillén em deia:
"
Total que es lunes y esta noche alguien en alguna casa pequeña al pié de
un carretera comarcal cualquiera, estará en la cocina rebonzando
albondigas en pan rallado, con la sarten negra de motitas blancas al
fuego y escuchando la radio, ah esos malditos florescentes blancos en la
cocina, cuanto daño han hecho, suerte que con un buen visillo en la
cortina, unos azulejitos con flores en la pared y un delantal colgado
detrás de la puerta al lado de una pegatina de Kas naranja, desaparece
toda frialdad..."
... i el
Ferran Gállego ens contestava:
"...
mueven el mundo esas madres de las albóndigas en cocinas viejas. El
más pintao de los héroes o canallas fue hijo de una madre así. Y por
mucho que el mundo los venere por sus logros o les tema por su crueldad,
recuerdan esas albóndigas y si ella les dijese "come despacio"
responderían "sí mamá". Y suerte tienen, otros nunca probaron albóndigas
tan buenas y no sentían más que envidia cuando cenaban en casa de un
amigo."
A mi em cridaven: "
Mastega bé el menjar!!!!"...i potser s'escapava algun clatellot i tot.
Però quanta raó tenen tots dos, oi?.
Son pensaments emparats per la filosofia d'aquest blog.
El treball obscur que moltes mares i àvies han fet durant molt anys s'ha de reconèixer merescudament i s'ha de continuar, per què conforma l'essència de la nostra societat.
Aquestes dones tenien la gran sort de comptar amb molt de temps i un producte excepcional, ecològic, de proximitat. Però, com diu en
Lladonosa, també els faltava tècnica, certament.
Jo penso que aquesta és una feina important que incideix positivament en les rel.lacions entre pares i fills.
I es que aquelles mares i àvies d'abans s'ho curraven molt, diguen-m'ho ben clar.
Son elles les co-autores del nostre receptari.
Cuinaven molt aquelles senyores, però molt, eh?..massa fins i tot. Algunes eren esclaves de la cuina.
Clar, tampoc hi havia calers per anar a sopar a fora de casa com fem ara.
Jo estic convençut que aquelles senyores pocs objectius més importants tenien al dia que alimentar degudament a la seva prole.
Senyores que se sentien despullades sense el davantal.
Senyores amb aquelles bates amples d'estar per casa, de floretes, lletges a parir, comprades per quatre duros a la parada d'un gitano del "mercadiyu" setmanal de torn....i que a més a més dissimulava bé la faja.
Quan jo era petit pensava que una mare sense bata d'estar per casa no era una bona mare.
De veritat ho dic, eh?...vaja, que no cuidava bé de la seva família.
Quines coses, eh?...
Eren percepcions d'un noiet.
Jo mai m'he considerat masclista, però a casa la meva mare (e.p.d.) era la primera que si que ho era una mica i criticava a les mares que no assumien de bon grat una absoluta dedicació (i en exclusiva) a tenir cura dels seus.
De fet, a mi no em deixava entrar a la cuina.
Alguna vegada li fregava els plats d'amagatotis, i després em fotia la bronca.
Em deia: "...
els homes no fan aquestes coses!".
Pobreta. Ella era una víctima més d'aquell model de societat de color sèpia. Però amb el temps va canviar bastant i va saber adaptar-se als nous temps, el que mai va evitar una vida dedicada a la cuina.
Per què li agradava cuinar. I no entenia les mares que no cuinaven.
Recordo que teníem una veïna que s'arreglava i es maquillava per sortir de nit entre setmana.
I la meva mare la fotia verda:
- "
Mira la Nieves...com va....sembla un lloro...per gastar-se els calers amb pintallavis si que té...però en canvi té els nens a casa morts de gana...quina poca vergonya que té!...".
Que no cuinava gaire, vaja.
I si fumava...buf!...llavors ja era una meuca directament!.
Que estrany era tot plegat.
Estrany vist ara, abans no ho era pas.
I es que abans les mares i àvies que cuinaven (i cuinaven per que no tenien més remei que fer-ho davant una societat masclista), eren dones grasses.
La majoria, no em direu que no.
Clar, no tenien massa temps per cuidar-se.
Amb el pas dels anys, totes acabaven adquirint la mateixa forma de les mandonguilles que feien.
A que si?...a que es veritat?...era així!
El que és innegable es que aquell era un perfil de mare/àvia molt entranyable, molt proper i molt reconfortant (veieu la foto de l'àvia).
Menys mal de les bates del "
mercadillo que les feien sentir una mica còmodes amb aquells culs.
Quan veies a una mare grassa amb la seva '
batacasa', el seu davantal i, fins i tot, amb els "
rulos" posats....tsch.....nano....podies estar ben segur que aquella dona cuinava de puta mare.
De haver-li obert la nevera haguessis trobat salsitxes amb tomàquet o fetget de xai amb ceba o uns llibrets de llom arrebossats o una carn d'olla o les sobres d'un remenat d'ous i tomàquet del migdia.
O no, que també hi havia de tot abans, eh?.
Però en general, poques vegades enganxaves a aquestes mestresses de casa sense cap plat per oferir-te.
Ara no.
I aquí ve la polèmica.
Ara diré una bretolada majúscula... ja ho sé, i em perdonareu.
Ara tot això ha canviat.
Aquest model de mare o àvia "gordeta" que sap cuinar de puta mare s'està extingint.
En queden ben poques.
I per què?
Per què ara ja no es cuina tant i per què ara les mares estan més bones que abans.
Òbviament, es cuiden més. I no vull que tinguin més temps, tot el contrari. Ara treballen i fan mil coses al dia abans no han arribat a casa.
Però, amb tot, creieu que
podríem afirmar que les mares d'avui en dia estan més bones que abans però no saben cuinar tant bé?
- "Uy lo que ha dicho!"
Alguna sabata em caurà al cap!
Que si, que si, que estic generalitzant i barrejant moltes coses, ja ho sé.
Una comparativa absurda.
Les dones ja no tenen l'obligació social ni moral de cuinar. Ni molt menys!.
De fet, us confessaré que la meva dona no en té ni puta idea de cuinar i és la persona més meravellosa del món. No la canviaria per res!. Diguem que el fet de saber cuina es un "
skill" més de cada persona.
Però jo penso que es podria dir aquesta afirmació, en to simpàtic, ni que que sigui des de una perspectiva històrica.
Crec que s'enten el que vull dir.
Fora bromes, el que és evident es que en pocs anys hem evolucionat molt com a societat i la realitat deixa entreveure que cada cop som més els homes que prenem el relleu a la cuina i que les tasques domèstiques es comparteixen.
Això si, els nostàlgics haurem d'acceptar que aquest carismàtic model de mestressa de casa, grossa i que cuina de puta mare, s'està perdent.
Tsch, que tampoc no passa res.
El VHS també s'ha perdut, i molava... puto tracking eh?!.
En definitiva, que faci qui faci el dinar a casa, les receptes de tota la vida les hem de conservar.
Hi ha coses que caduquen, però les nostres receptes tradicionals no.
I aquí és on entra aquest blog.
Poseu-vos a cuinar unes mandonguilles per celebrar, ni que sigui, que fa molt de temps que no les mengeu.
Si les feu amb
batacasa o en roba interior sexy... ja es cosa vostra.
No hi ha res més sexy que un home o una dona en roba interior a la cuina.... no creieu?.
Animeu-vos, coi!.
Tsch...ja que estem us deixo una recepta de
mandonguilles amb samfaina i la de
mandonguilles amb sípia i pèsols.
Fonts de les imatges per ordre:
www.blogdehumor.com
https://escribirdepuntillas.wordpress.com
https://planet27.wordpress.com
http://forococina.facilisimo.com
"Total que es lunes y esta noche alguien en alguna casa pequeña al pié de
un carretera comarcal cualquiera, estará en la cocina rebonzando
albondigas en pan rallado, con la sarten negra de motitas blancas al
fuego y escuchando la radio, ah esos malditos florescentes blancos en la
cocina, cuanto daño han hecho, suerte que con un buen visillo en la
cortina, unos azulejitos con flores en la pared y un delantal colgado
detrás de la puerta al lado de una pegatina de Kas naranja, desaparece
toda frialdad..."
Quan veies a una mare grassa amb la seva 'batacasa', el seu davantal i, fins i tot, amb els "rulos" posats....tsch.....nano....podies estar ben segur que aquella dona cuinava de puta mare.
