>Quan era petit estava convençut que de gran, i a casa meva, tindria una petita barra de bar, amb el seu tamboret i el seu tirador de cervesa.
Em feia gràcia, mira.
Diga'm
tonto.
Quan ets petit estàs convençut de moltes coses.
Amb el temps, aquesta idea m'ha marxat del cap, tot i que em continua fent gràcia, eh?
També m'ha fet sempre gràcia tenir una finestreta que connectés la cuina amb el menjador. Sabeu el que vull dir oi?... la típica finestreta de bar on es poguessin deixar unes
tapes tot cridant allò de:
- Marchando una de bravassssssssssss y otra de chipironessssssssssssss para la mesa tressss!!!!.
Mira, mariconades que tinc.
Diga'm
flipat.
Aquesta idea de la finestra encara m'agrada però resulta que el meu pis, per la distribució que té, no em permet tirar-la endavant. Així que...
el meu goig en un pou!.
Però a banda d'aquests "desitjos platònics", avui us vull parlar de tot allò que tenim a la cuina quan, en realitat, no caldria tenir-ho.
Tots hem tingut, tenim i tindrem aparells inútils a la cuina.
Penso que amb aquesta afirmació hi estarem tots d'acord i qui digui el contrari menteix vilment.
Voleu exemples? el pelador d'alls, la mandolina, la màquina de fer pasta fresca, el decantador de vi, la sandvitxera, la màquina de fer xurros, la panificadora...
Aparells que ens han regalat amb tota la il·lusió del món i alguns dels quals (més aviat pocs) també hem rebut amb tota la il·lusió del món.
Resulta que un dia, en una celebració de tantes, uns amics o familiars et regalen una
fondue.
Quina il·lusió que et fa!
Inicialment penses que ja era hora de tenir una
fondue i que sempre havies volgut tenir una.
Però el destí és capriciós, a banda d'inevitable.
Amb el pas del temps te'n adones que només vas fer servir la
fondue una vegada.
Dues, vinga va.
I a la tercera vegada, com que no ja tenies alcohol de cremar, vas decidir demanar unes pizzes.
Tsch, parlo per mi, eh?.
Segur que hi ha el típic que
utilitza la
fondue constantment i que no pot viure sense ella.
Que es dutxa amb la
fondue, que se l'estima de veritat i que per Nadal hi fa el pessebre dins.
Ho respectaré, és clar.
Amb la sandvitxera el mateix. Els primers dies la tens a mà, per si de cas. És un estri nou.
A les dues setmanes la guardes dins un armari, per evitar que s'embruti massa.
Amb el pas dels mesos, comences a posar-li coses al davant i la vas arraconant cada cop més.
Fins que un dia decideixes pujar-la a l'altell, tot i que, si fos per tu, li regalaries al primer amic o familiar en procés d'emancipació.
I arriba un altre dia que et regalen una talladora d'embotit. Tsch, gràcies tieta..eh?.
I ja hi tornem a ser.
El mateix desenllaç.
Però en el fons en el fons, el pitjor de tot no són els regals que et fan ja que, en certa manera, no els pots evitar. El pitjor de tot son aquells estris o aparells de cuina, alguns més cars que d'altres, que et compres tu mateix amb tot el convenciment i intenció del mon.
I la ràbia que fa adonar-te que la vas cagar amb aquella compra!.
I li dius a la dona:
- No sé perquè collons vam comprar aquesta merda.
- Què dius?
- Res, carinyo, què fem amb això? ho llencem?
- Nooooo, que t'ho va regalar la teva cunyada!
- Ah, és clar, perdó...
I cap a l'altell.
I després et passa el mateix amb aquell super robot de cuina tan espectacular que fotia de tot i que et va costar més de 300 euros i que venia amb una quantitat indecent de
gadgets i complements que omplen una pila de caixes.
Caixes i més caixes plenes d'estris teòricament útils sobre el paper però del tot inútils a casa teva.
Es per fer-s'ho mirar, oi?.
Aquell motlle de ferro amb un forat al mig que no has fet servir mai però que el conserves "per si de cas".
Aquella olla a pressió a la que li vas agafar por, i allà està, morta de fàstic.
Aquella flamant fregidora de la que esperaves treure'n molt profit i al final... res de res. El primer dia l'omples d'oli i fas unes patates fregides espectaculars. De cine. I li dius a la dona:
- Hem fet una bona compra, eh?
- I tant que si!...ummmmm!
Però el temps passa, i un dia, de nou, te'n adones que aquell aparell per fregir fa temps que no l'endolles.
Que et molesta una mica i que ja podria ser una mica més petit, coi!.
Que l'oli és brut...
Que... total, per fregir quatre patates ja ho faig amb la paella petita i així no cal gastar tant d'oli.
I que millor tenir-la guardada que així no mengem tants fregits!
Cap a l'altell.
Fins i tot, l'espremedor elèctric acaba els seus dies dins la mateixa caixa original, malmesa i esgrogueïda.
I es que pels sucs de taronja que fem a casa és molt més pràctic l'espremedor manual que l'elèctric: molt menys aparatós i fàcil de netejar.
En fi.
Potser parlem de la condició humana.
En general, ens poden aconsellar, sí, però com veieu només és qüestió que passi el temps per esbrinar si un aparell ens fa servei o no i l'experiència d'una persona no ha de ser necessàriament vàlida per a una altra.
Per tant, he de reconèixer obertament que, en aquest aspecte, ensopego dues vegades amb la mateixa pedra.
I tres.
I quatre.
I cinc.
I tot acaba l'altell.
I mira que ara m'ho penso dues vegades abans de comprar un nou estri de cuina, però no acabo de trobar la solució al problema.
Si es que en té.
Però, ves per on, un dia, de cop i volta, te'n adones que aquell pela-patates que vas comprar gairebé sense voler al "
mercadillo" ja fa deu anys que l'utilitzes a diari.
I et sents orgullós de cridar en veu alta:
- Això si que va ser una bona compra!
En fi, que no aprenem.
Ara, la por que tinc és si també acabaré pujant la meva dona a l'altell...ja que últimament em fa una mica de nosa a la cuina! juas!
...es broma amor!...es que em feia gràcia dir-ho!...
...oi que et feia falta un
bolso nou?...vinga, vaaaaa....com el vols? ;)
Per cert, i vosaltres? quants aparells inútils teniu a la vostra cuina?
Font de les imatges:
www.elclubdelafabula.com
