Pizza de xampinyons i tomàquet

Avui una proposta d'aquelles que interessa a tothom. A qui no li agrada la pizza?.
Sempre ve de gust una pizza. En ocasions, fins i tot, el caprici es converteix en tot un desig.
Com sempre, per garantir l'èxit d'una pizza ens caldran productes frescos de primera qualitat.La resta, ja sabeu, cap misteri. Fer pizza és cosa de nens.
Jo preparo la massa i els meus fills de 2 i 4 anys es fan les seves pizzes al gust!.
L'elaboració de la massa de la pizza la podeu veure a la recepta Massa de pizza, permeteu-me no haver-la d'explicar pels diferents tipus de pizza o calzone que es puguin publicar en aquest blog.
A mi, personalment, m'agrada la massa de pizza ben fina i cruixent.
Amb aquesta recepta de massa us sortiran dues pizzes.

Llegir més...

Arròs amb gambes

Si sou amants dels arrossos i les gambes, com ho soc jo, la preparació d'avui serà d'aquelles que no oblidareu fàcilment. I es que hi plats que fan diumenge, com aquest.
Imagineu que fa bon dia, un solet d'aquells agradables, acompanyat d'una suau brisa.
Imagineu que sortiu a fer una volteta pel barri i compreu el pa i el diari.
Més endavant, us atureu a fer un vermut en una terrassa.
Unes patates de la xurreria, unes olives farcides, unes escopinyes... i un vermut negre, amb gel, un tall de taronja i dues olives.
I vinga, a veure passar la gent.
Mentrestant, els nens juguen amb altres nens, nens desconeguts, d'aquells amics volàtils que amb tanta facilitat, constància i enveja, fan els nens petits.
Sense prejudicis.
Imagineu que aquest aperitiu us obre la gana i decidiu marxar cap a casa, a dinar.
Tsch, però passejant, eh? amb tota la tranquil·litat del món. 
Imagineu que pel camí recordeu que avui teniu aquest arròs amb gambes per dinar i, en arribar, noteu que tot el pis fa una fantàstica oloreta que us fa exclamar: Ummmmm!
En definitiva, parlem d'aquelles poques hores de bon rotllo que tenim durant la setmana.
És quan estem més a gust amb tot el que ens envolta.
Al cap i la fi, la felicitat és la suma d'aquests petits moments... diuen.
Que vagi de gust.

Llegir més...

Wok de fideus soba amb pollastre i shiitake

Recepta tradicional número 150 del llibre Corpus del Patrimoni Culinari Xinés....
Ja, ja ja!, no que es és broma!
Cuinar amb wok pot arribar a convertir-se en una autèntica obsessió.
Aquesta forma de cuinar amb poc oli, foc molt fort i coccions ràpides proporciona al cuiner una sensació de productivitat i eficiència que torna addictiva.
Cuinar amb wok és divertit i enganxa.
Sovint cuino amb wok i, tot i ser aquest un blog de cuina tradicional catalana, estic convençut que amb el pas del temps el wok formarà part del nostre receptari habitual.
Amb un mínim coneixement base de la cuina asiàtica, la majoria de woks que feu poden ser improvisats i el tractament de totes les quantitats a ull. Per tant, és una forma diferent de cuinar que sempre permet fer ús de la creativitat del xef.
Ens divertim una estona?

Llegir més...

Rotllet de cap de senglar amb espàrrecs, mozzarella de búfala i dàtils

D'embotits, a Catalunya, en tenim molts, com la catalana, les botifarres, el bull, el peltruc, el bisbe, el pa de fetge o el cap de senglar, amb el que treballarem avui.
Segons la revista CUINA, malgrat el seu nom, l’embotit de cap de senglar no s’elabora amb carn d’aquest animal, sinó que és un embotit rústic de porc on els ingredients principals són la llengua, retalls de cap i careta de porc. Tot plegat es deixa ben tallat a daus i s’emboteix dins d’una tripa . Es cou al perol amb un brou d’herbes aromàtiques que li acaben de donar el sabor particular. Es menja amb pa amb tomàquet, amb una amanida, o afegit en algun guisat. El fet és que és poc habitual menjar carn de senglar, tot i que és un animal de caça propi de temporada d’hivern.
Veurem, doncs, com preparar un senzill, ràpid i econòmic plat que apassionarà als vostres convidats.

Llegir més...

Vichyssoise

Segons la wikipèdia, la Vichyssoise és una sopa internacionalment coneguda que, a la vegada, és una variant d'una recepta tradicional de la cuina francesa. Aquesta sopa és una crema freda salada elaborada amb porro, ceba, patata, llet i nata. Se serveix molt freda en un plat fons, bol o tassa.
La nacionalitat culinària de la vichyssoise es discuteix des de fa gairebé un segle, per determinar si aquesta innovació gastronòmica és francesa o americana. El crèdit del descobriment del plat s'atribueix a Louis Diat, un cuiner francès del Ritz-Carlton de Nova York durant la Primera Guerra Mundial. 
 "L'estiu de 1917, quan portava ja set anys al Ritz, vaig reflexionar sobre la sopa de porro i patata de la meva infantesa, que la meva mare i la meva àvia solien fer. Vaig recordar com, durant l'estiu, el meu germà gran i jo la refredàvem abocant-hi llet freda, i el deliciós que era. Vaig decidir fer alguna cosa d'aquest tipus per als patrons del Ritz. ".El mateix article explica que la sopa va ser denominada en els seus començaments crème vichyssoise glacée, i posteriorment el menú del restaurant es va canviar del francès a l'anglès l'any 1930, com cream vichyssoise glacée. Per donar a la sopa un nom conegut, Diat escollir el de la ciutat de Vichy, que es troba no gaire lluny del seu poble natal, Montmarault.Altres xefs francesos s'assignen el crèdit de la seva invenció, com el xef Jules Gouffe que diu haver estat el primer en cuinar-la, publicant la seva recepta al Royal Cookery (1869).
Sigui com sigui, estem davant d'una elaboració d'aquelles que et provoquen el mateix sentiment que un bon gaspatxo fresquet a l'estiu.
Com veureu, la podeu fer més o menys líquida, segons us agradi.
Com ja hem comentat, normalment aquesta sopa se serveix ben freda però també es pot servir tèbia o calenta.
Recordeu que prèviament haurem de fer el brou de gallina o pollastre.
Les quantitats d'aquesta recepta corresponen a 4 persones.

Llegir més...

Braç de gitano de patata

Recepta tradicional catalana número 207 del llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català.
Un clàssic a casa nostra.
Un plat que l'he menjat moltes vegades de petit.
Es estrany, però a mi sempre m'havia semblat un plat amb una certa sofisticació.
Però ara ja no.
Ara, de gran, el veig diferent. El veig com veig l'Amanida rusa, és a dir, d'aquells plats casolans que difícilment trobaràs a la carta d'un bon restaurant.
Això sí, manté aquell sabor característic de la infantesa i, en el fons, és el que més importa.
La nostra mare feia aquest braç o pastís de patata només a l'estiu. Recordo que, entre els cinc germans que som, hi havia una certa disputa sobre el farciment del braç: uns no volien trobar-se l'ou dur ni olives ni "coses rares" dins el farciment. Només amb tonyina. A d'altres, ens agradava un farciment més enriquit.
Total, que la meva mare acabava fent dos pastissos: un de farciment senzill i un altre amb un farciment més complert. Ara que ho penso, espero no arribar a aquest extrem amb els meus fills!
Us deixo amb l'elaboració d'un gran plat que és ideal per a les èpoques de molta calor, ja que es menja ben fred.

Llegir més...

Brou de gallina

Avui un bàsic.
Recepta tradicional catalana número 213 del llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català.
El brou de pollastre o gallina és un dels recursos que tenim a la cuina i que utilitzarem com a ingredient en l'elaboració de molts altres plats. Recordeu que podeu fer el brou quan us vagi bé i conservar-lo llavors al congelador.
Per tant, sempre que compreu pollastre o gallina i us preguntin allò de:
-...la carcassa, el coll i les potes li poso també?
...digueu que si. Ho congeleu i quan feu el brou li hi afegiu.
Com podreu observar, la recepta no indica quantitats. Dependrà una mica de la quantitat de brou que voleu fer. En qualsevol cas, en el pas a pas us detallo les quantitats que he fet servir en aquest cas en particular.
És important no confondre aquest brou lleuger de pollastre o gallina amb un caldo fet a partir d'una escudella, molt més ric i saborós.
Com sempre, si els productes són ecològics més bon gust tindrà el brou.

Llegir més...

Ceba caramel·litzada

La ceba caramel·litzada és molt bona i és un recurs molt útil per a qualsevol cuiner/a. No costa gens de fer.
Trobareu moltes receptes de ceba caramel·litzada, moltes amb sucre afegit. Però us ben asseguro que no es necessari. Si n'afegiu no passa res, però no cal.
Si ho feu bé, la mateixa ceba genera els sucres necessaris per fer que finalment sigui dolça després d'haver-la confitat. Només heu de trobar el punt de les famoses reaccions de Maillard, que són les reaccions produïdes entre les proteïnes i el sucre dels aliments i que generen aquell torradet de gust intens tan característic, que també és aplicable a qualsevol altre producte. El resultat d'aquest procés és la caramel·lització.
Per tant, aquesta ceba, és molt versàtil i us servirà per a condimentar o presentar qualsevol dels vostres plats o entrepans amb un toc de sofisticació.

Llegir més...

Cóc ràpid

Recepta tradicional número 363 del llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català.
No fa massa vam veure com elaborar la tradicional Coca de iogurt que ens havien fet les nostres mares i àvies durant tota la vida. Doncs bé, la d'avui és una coca similar, d'elaboració ràpida, però de textura lleugerament diferent a la coca de iogurt degut a la incorporació de llet. Sense arribar a ser com la típica "Quesada Pasiega", la textura d'aquesta coca recorda una mica a aquells dolços càntabres.
En qualsevol cas, és una bona coca que es menja en un tres i no res, i acompanyada amb una presa de xocolata està de vici!

Llegir més...

Brioixeria: Canyes de roquefort

>Doncs a continuació us explicaré com fer les típiques canyes de roquefort de pastisseria.
A mi, personalment, m'agradaven molt aquestes canyes. Sempre he sigut més de salat que no pas de dolç. De fet, a l'hora d'esmorzar, a la pastisseria, podia escollir entre milers de preparacions dolces però sabeu què feia? em comprava un entrepà de salsitxes del país amb ceba!.
La recepta d'aquesta crema de roquefort ja la vam veure amb anterioritat i, per tant, us recomano la lectura prèvia abans de continuar.
Podeu aprofitar per fer unes quantes canyes i congelar-les, que aguanten força temps.

Llegir més...

Besuc a l'espatlla

Desprès de buscar informació per internet, consultar en tots els llibres de cuina que tinc, en tots els volums d'en Jaume Fàbrega i en el llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català, he arribat a la conclusió que cuinar a l'espatlla no es propi de cap regió en concret.
"A l'espatlla" és, senzillament, una tècnica.
És com parlar d'un arrebossat o d'una vinagreta. Són tècniques usades en totes les contrades del mediterrani. El peix a l'espatlla es fa i es menja a tot arreu i potser podríem destacar la província andalusa d'Almeria on és un plat molt típic i fàcil de trobar als restaurants.
Per tant, aquesta és una tècnica de cuinat del peix que permet treure el màxim rendiment d'aquelles peces de peix que són exquisides, saboroses i no necessiten massa elaboració.
El peix l'haurem de tenir obert per la meitat, encara que, si voleu, unit per la zona ventral, com si fos un llibre, vaja. També podeu utilitzar els filets sense espina directament, com veurem avui.
Li podeu demanar al peixater/a que us el prepari.
Llavors, si quan anem a comprar l'orada, el llobarro, el corball o el besuc, el peixater/a ens pregunta:
- "...com te'l preparo, xato/a?"
Què contestarem?
Possible resposta nº1: - "...me lo abres, pero el pedrer, el cuello y la patas no me los pongas..."
....noooooooooooooo!... resposta incorrecta!
Possible resposta nº2:  "...ummmm....¿lo tienes de dos colores? es que lo queria rebozar..."
....noooooooooooooo!!!...resposta incorrecta!
Possible resposta nº3: "Me l'obres per fer a l'espatlla i em treus l'espina, si us plau."
....siiiiiiiiiiiiiiiiii!... resposta correcta!

Doncs ara ja sabeu el que significa cuinar "a l'espatlla", si es que no ho sabíeu ja, és clar, ara no voldria anar jo d'espavilat, quan només sé cuinar cinc minuts més que molts de vosaltres.
Per cert, també he vist que hi ha unes graelles especials (besuguera) per cuinar a l'espatlla. Són com una mena d'armadura amb la forma del peix i unes potes. El peix s'introdueix en el seu interior obert en canal i es col·loca la graella sobre el foc d'una cuina de carbó o barbacoa.
Però jo penso que això és un d'aquells "trastos" que al final acaben arraconats en el mateix lloc on tenim la fregidora, l'arrossera, la cafetera antiga, el tallador d'embotit, i l'espremedor elèctric... oi que si?
Com que no tinc cap "besuguera" d'aquestes, farem el besuc amb una combinació de paella i forn.
Les quantitats d'aquesta corresponen a dues persones.
Som-hi!.

Llegir més...

Navalles a la planxa

Recepta tradicional catalana número 696 del llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català.
Doncs resulta que les galeres fregides també son un plat tradicional català. I es que tenim un riquesa gastronòmica excepcional. Tenim l'horta de l'interior, bona fruita i verdura, la caça, l'aviram i tot el bestiar, i a més "l'horta" marina.
Les navalles són molt bones i es preparen molt fàcilment, però també és cert que sovint les trobem plenes de sorra o amb textura xiclosa per un excés de cocció.
Veurem, doncs, com tractar-les prèviament i com fer-les per gaudir del seu intens sabor a mar.
Per cert, jo encara no he aconseguit que les navalles quedin 100% netes de sorra.
I vosaltres? Teniu cap altre truc?

Llegir més...

Nècores

En altres ocasions, hem vist com preparar altres tipus de cranc amb alguna allada o similar.
Avui m'agradaria mostrar-vos l'elaboració més senzilla que li podeu donar a les nècores. que és cuites en sal i llorer.
No cal dir que es molt recomanable que les nècores siguin vives, almenys en el moment de comprar-les.
A Catalunya no hi massa tradició de menjar nècores, sincerament, però ens agraden igual que a la resta!
Prepareu-vos per gaudir d'un dels fruits més exquisits dels nostres costes.
Això sí, molta paciència per anar xuclant cada petita peça d'aquest simpàtic crustaci.

Llegir més...

Salmó fumat marinat amb oli i anet

De vegades ens compliquem la vida amb elaboracions llargues.
Altres vegades, ens obsessionem en afegir més ingredients dels que calen.
I es que sempre que estem davant d'un bon producte hauríem de fer una petita reflexió sobre què ens ve de gust en aquell moment i què li cal realment al producte.
En el cas d'avui, veurem com servir un entrant a partir d'un excel·lent salmó fumat.
I es que pràcticament no li farem res.
Només procurarem servir-lo a temperatura ambient (no fred), el ruixarem amb un bon oli d'oliva verge extra i tirarem una mica d'anet per sobre, que li va molt bé.
Un cop afegit l'oli i l'anet el deixarem marinar una horeta fora de la nevera.
Aquest plat és per a 2-4 persones i s'acostuma a servir com a pica-pica.

Llegir més...

Pollastre amb escamarlans

>També conegut com Mar i Muntanya.
Recepta tradicional catalana número 857 del llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català.
Parlem d'un plat de festa, d'un d'aquells plats que us farà llepar els dits fins els colzes.
Per estrany que a alguns us pugui semblar, combinar pollastre amb marisc i xocolata resulta exquisit.
La picada de xocolata li aporta un matís molt seductor a la salsa i un sabor molt característic al plat, que no oblidareu fàcilment.
En el llibre "La Cuina Gironina", l'escriptor i gastrònom Jaume Fàbrega diu :
"Aquest plat, en contra del que podria semblar, no ha pas estat l'invent d'algun cuiner que s'hagués inspirat en algun suposat principi de la nova cuina. Amb diverses variants, és tradicional a tota la costa: també es pot fer amb conill, amb gambes i, fins i tot, ja en un altre terreny, amb cloïsses.
Segons m'explicà un vell pescador de Tossa de Mar el plat, originàriament, es feia amb llagosta, quan això era un marisc que els pescadors tenien avorrit de tenir tant a mà. D'acord amb l'esmentat personatge, a Tossa, per la Festa Major, es cuinava el consuetudinari rostit de pollastre. I amb el que havia sobrat, l'endemà, hom aparellava un plat més d'estar per casa, el pollastre amb llagosta. És d'aquelles explicacions que, com diria un italià, si non é vero é ben trovato.
El plat, tal com es feia -i no sempre tal com es presenta als restaurants, on ha obtingut un èxit notable- , era més aviat un platillo, a base de cocció lenta i trossos petits i, per tant, una mica de repòs abans de consumir-lo és més que convenient, a fi que uns gustos aparentment tan contradictoris s'influeixin mútuament."
La propera vegada que el faci, serà amb Llagosta, doncs.
Caldrà estalviar una mica, però.
Com sempre dic, si els ingredients són de primera qualitat i frescos, millor que millor.
Però no oblidéssim pas que també podem trobar excel·lents productes congelats.
Habitualment us parlo de la conveniència d'adquirir productes frescos, ecològics, de temporada, etc, però també és cert que no sempre ens ho podem permetre per diferents raons. A més, s'ha de tenir present que algunes receptes ens permeten jugar una mica més que d'altres amb els seus ingredients.
Si un producte ha estat ben congelat i és de qualitat, el resultat serà també fantàstic. L'exigència del producte fresc no és la mateixa si volem cuinar uns escamarlans a la planxa que si volem cuinar un guisadet com aquest.
En qualsevol cas, si cuineu amb amor i ganes, tot us sortirà bé!
Les quantitats proposades a la recepta són per a 6 persones.

Llegir més...

Farcellets de crema de roquefort amb mel

No fa massa que hem vist com preparar una crema de roquefort.
Avui, us mostraré una nova aplicació d'aquella crema fent farcellets amb pasta de full que servirem acompanyats d'un bon raig de mel.
Sí, sí, mel i roquefort, altament recomanable.
Us encantarà.

Llegir més...

Pasta de roquefort

>Si us agrada el roquefort no us podeu perdre aquesta recepta.
A la pastisseria utilitzàvem aquesta pasta o crema per farcir les canyes de full.
Les possibilitats que ofereix són infinites: podeu farcir profiterols o lioneses, fer un milfulles, fer farcellets amb pasta brick o, senzillament, fer-la servir com acompanyament d'un peix o d'una carn.
És molt fàcil de fer i la podeu congelar.
Òbviament, us ha d'agradar el roquefort... que és un d'aquells productes que, una de dues, o t'agrada molt o no el pots ni olorar. Recordeu que el roquefort té, com passa amb el pernil de gla o les trufes de bosc, un sabor "umami" i, és clar, això els condiciona.
Us he de dir que no és una crema per menjar sola, si no més aviat per farcir altres preparacions.
Les fotos corresponen al doble de les quantitats proposades a la recepta.
Gaudiu d'aquesta crema!.

Llegir més...

Calamars a la planxa amb salsa de pa de fetge

Ja hem vist com preparar una salsa de pa de fetge força original i saborosa.
Doncs bé, avui us presentaré una de les seves possibles aplicacions: amb calamars a la planxa.
El sabor suau del calamar amb la intensitat de la salsa de pa de fetge fan d'aquest plat una bona recomanació per a qualsevol època de l'any.
Si voleu conèixer el detall de l'elaboració d'aquesta salsa, us recomano la lectura prèvia de la Salsa de pa de fetge.
Espero que us agradi.

Llegir més...

Salsa de pa de fetge

>Coneixeu el pa de fetge? és un embotit elaborat amb fetge de porc i cansalada viada.
Segons la www.gastroteca.cat (portal amb el que col·labora aquest blog) és un aliment molt energètic, ric en greix i colesterol, però alhora ric en proteïnes d'alt valor biològic i vitamines del grup B. Pel fet de contenir el fetge del porc, es converteix també en una excel·lent font de vitamines A i D. També té un contingut important de ferro. Dins sempre d'una alimentació variada i equilibrada, el seu consum ocasional és totalment aconsellat.
És propi de la Cerdanya, tot i que ja s'ha estès a d'altres comarques del Pirineu.
Aquest d'avui, en concret, està fet a Guardiola de Font-Rubi, comarca de l'Anoia.
Per tant, ja veieu que podem trobar pa de fetge a comarques més allunyades del nord.
El gust és excel·lent, suau en boca. I la textura, cremosa però conservant la consistència d'un embotit, com si de botifarra blanca es tractés.
Amb un producte com aquest, farem una recomanable salsa per acompanyar tota mena de plats, de carn i de peix.
Espero que us agradi.

Llegir més...

Llamàntol a la barbacoa

>Llamàntol a la barbacoa o a la brasa.
El nom de la recepta parla per sí mateix.
Com veureu, he servit mig llamàntol per persona. Normalment, almenys a casa nostra, quan es fa marisc es reserva el llamàntol per final. Per tant, prèviament, haurem menjat un vermut, uns entrant o, fins i tot, un segon plat. D'aquesta manera, mig llamàntol per comensal serà suficient.
Però si voleu que el llamàntol sigui tot un segon plat és recomanable fer-ne un de sencer per persona.
Tsch! i no us penseu que és habitual consumir aquesta mena de plats a casa nostra, eh? però un cop l'any, com aquell qui diu, encara ens ho podem permetre.
I com es gaudeix, eh?
...si no fos per aquestes petites coses...

Llegir més...

Coca de iogurt

>Recepta tradicional número 372 del llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català.
L'entranyable coca de iogurt, sí senyors. Un clàssic de clàssics.
Aquella tradicional coca que totes les mares i àvies ens han preparat en alguna ocasió.
I para de comptar, eh? Vull dir que tret d'aquesta coca i, potser, alguna de pinyons per Sant Joan, les mares i àvies ja no te'n feien més... que tot s'ha de dir. Almenys a casa nostra.
Però que bé que les feien!
Recordo que la meva mare emprava un iogurt de llimona directament, i així no calia posar un iogurt normal amb ratlladura de llimona. Ben pensat, no?
Com veureu, jo he utilitzat un motlle rectangular de ferro i folrat amb paper de forn tipus cuisson.
D'aquesta manera, i amb les quantitats proposades a la recepta, ens quedarà una coca flonja però baixeta, no massa alta. Si la voleu més alta podeu fer-ne el doble de quantitat o utilitzar un motlle més petit.
Però què bona i què senzilla de fer, amb ingredients bàsics que tot tots tenim a casa en qualsevol moment.
Vinga va, poseu-vos a preparar una coca ara mateix!.
Ni que sigui com a homenatge a les àvies...

Llegir més...