Truita de xampinyons i patata amb guarnició de pernil ibèric

Una truiteta d'aquelles que ve tant de gust per sopar...entre setmana. No és més que una truita de patates amb xampinyons i pernil de guarnició, però novament, un recordatori del menjar tradicional que podem fer a casa. En comptes de demanar una pizza al Telepizza o d'anar al Fast-Food "Amigo" a comprar un Durum o un Kebab, doncs podeu fer una truiteta a casa, que no costa tant.
Les truites sempre han servit per a gastar tot allò que ens queda per la nevera...i de vegades, surt cada una que no veas....jeje.
Acompanyeu-la amb un bon pa amb tomàquet....un raig d'oli d'oliva i una cerveseta ben freda.
Que vagi de gust, nanos!

Llegir més...

ARTICLE: És bona la cuina d'autor?

És evident que la cuina està de moda i ara han proliferat els blogs de cuina, els cuiners i els anomenats "autors" d'alta cuina.
Això d'entrada és bó.
Semblaria.
Però sabeu que passa?....que en l'anomenada "nova cuina" sembla que qualsevol cosa una mica sorprenent ja ha de ser garantía d'èxit i sinònim de "clavada" en el preu.
I això no pot ser.

Us posaré un exemple. Qué preferiu:
-  un "Tàrtar cuit de carn de porc del perol sobre cruixent d'all amb mongetes del ganxet de l'àvia a l'escuma verda de julivert" per 23€ el plat?
- o una "Botifarra amb seques"  per 8€ el plat?
Al cap i a la fi, els ingredients són pràcticament els mateixos.
La meva resposta sería que tastem el primer plat ja que sembla estar més elaborat (l'altre el coneixem prou bé)...però a 12€ !!!...i no a 23€...que no s'ho val !!!
D'això em queixo, no de la cuina pròpiament, si no dels preus desproporcionats d'aquests nous "xefs" (i no tan nous) que estàn amparats pel poder mediàtic del que gaudeix actualment la gastronomía.
No fa massa que vam dinar en un restaurant de Santa Cristina D'Aro (a Mas Tapioles)....i vam demanar una fideuà que costava 19€ per persona.
Qué voleu que us digui.
El marisc era congelat i a sobre no massa bo....i la sípia era d'aquelles industrials que ja venen tallades a daus quadradets perfectes, sense gust a res....de bar de carretera, vaja (encara que n'hi ha de molt bons, eh?).
Molt ben presentat això si, en plats de disseny i amb molta amabilitat....però en definitiva...."una caca pinchá nun palo", que diriem en castellà. A veure, tampoc és això, estava bona...però era vulgar. No hi havia un equilibri amb el preu, i per tant, no és el que t'esperes.
Una decepció.
Em fa molta ràbia pagar per un plat que jo sé el que costa de fer-lo...i sé que amb els mateixos diners es podria fer infinitvament més bo senzillament utilitzant ingredients de millor qualitat.
Però clar, llavors el marge de benefici es reduïría.
Ja hi som amb els calers.
A les "Rias Baixas" hi ha un restaurant on fan "Almejas con salsa Julio Iglesias" que resulta que són les cloïsses a la marinera de tota la vida, però com que les venía a menjar el Julito Iglesias...doncs vinga...costen 10€ més cares nomès per aquest motiu.
Mana collons !!!...una vergonya.
De vegades, aquesta nova cuina està rebatejant els plats de sempre amb definicions rimbombants i fins i tot ridícules amb objectius merament lucratius.


Ara també està de moda tot això de les cartes amb plats de dues o tres línies i combinacions estrambòtiques d'ingredients.
És tope de cool.
Però es que hem arribat a un punt en que els plats ja no tenen un nom que els defineixi i han de ser explicats minuciosament per un expert cambrer d'amabilitat forçada.
Parlo de llocs on les cartes són molt curtes i on no pots demanar variació alguna d'un plat:
- "Lo siento pero si no está en la carta.....me temo que no será posible".
Au!!!...ves que et moqui la iaia !!!
No són flexibles i no tenen capacitat d'improvisació...i això és una monumental cagada.
Conclusió?...no tornes.

De vegades, aquest poder mediàtic de la nova cuina pot arribar a ser tan cruel i desmesurat que sembla menyspreuar la cuina tradicional, els plats de la mare, les receptes de les àvies expertes que han cuinat durant tota una vida, o simplement la feina de conservació que fem els amants d'una cuina sense secrets, la cuina del carrer, del día a día en general.
Clar, ara em direu que sòc defensor del Santi Santamaria.

Doncs una mica sí, però benvinguda sigui la nova cuina feta amb seny i tota la magnífica tasca d'investigació que se'n fa al voltant.
Hi ha lloc per a tot. A mi m'encanta innovar, ja ho sabeu.

Respecto i molt la tasca que fan genis creadors de la talla de Ferran Adrià o Heston Blumenthal (amb la seva cocció ultra lenta) i crec que tenen la consideració i el respecte social que es mereixen.

De fet, jo mateix utilitzo les tècniques d'esferificació i l'anomenada "cuina molecular" (aviat us presentaré un parell de receptes)...i aquest és l'èxit de la nova cuina....que arribi a les llars.

El món, i Catalunya especialment, està passant per un dels millors moments de tota la història pel que fa a la cuina i a la gastronomía. Ara, de sota les pedres surten nanos que volen ser cuiners i que s'interesen per la cuina.
Això és fantàstic !!!
Recordo que això mateix també va passar amb la informàtica a principis dels 90, quan jo estudiava. Tothom volia ser informàtic: estava de moda.Ara...ningú vol ser-ho. Ni jo que ja ho sòc.
Doncs ara tothom vol ser cuiner...i bon cuiner, clar, d'alta cuina i reconegut.
Però no ens passem amb les pretensions....i anem amb compte...que ens farem mal.

Jo sòc del parer que a la cuina tradicional hi ha moltes cosetes a millorar, sobretot en l'aspecte tècnic i nutricional. M'estic repetint, ho sé.
Però m'emprenya la gent que s'aprofita del moment amb objectius estrictament lucratius. Segurament tenen més culpa els empresaris que els propis xefs sobre els que es monten aquest "nous" negocis.
Però es que hi ha restaurants de cuina d'autor on ens prenen el pèl de mala manera.
I això no pot ser.
"Ya no tajunto"....que dèiem abans al cole...."...vas a la señu!!!".
Potser algun organisme, diguem-li el famós G9 de la gastronomía (que ja existeix) hauria de posar ordre i serietat en tot aquest "guirigall". I sembla que ho volen fer.
No sé.
També hi ha gent amb talent que estàn fent meravelles. Al Restaurant Follia de Sant Joan Despí...podeu degustar uns plats de cuina d'autor molt ben parits...i a un preu raonable (uns 60€ pax tot inclós). Us recomano un plat que es diu "Espapella 4.0"....i que es un tartar de pollastre rostit de pota blava amb múrgules. Però heu de reservar, que nomès hi ha 8 taules.
També hi ha gent que ho fot bé.

Però fixeu-vos en una cosa: afortunadament, al final de tot de tot de tot de tot.....molta nova cuina...però la cuina de sempre....la que fem a casa...la de les nostres àvies....segueix intacte i respectada de portes endins !!!
Forma part de la nostra cultura, de nosaltres mateixos i això no canviarà mai.
I les masies catalanes on fan carn a la brasa i cuina tradicional, seguiràn estàn plenes cada cap de setmana.
I precisament aquestes receptes conformen una bona part aquest blog.

Conclusió?
Els excesos receptaris embolicats en preus indecents no fan més que allunyar a la clientela de l'alta cuina en comptes d'apropar-la. Fa de la nova cuina una utopía, un concepte intangible.
I per aquí no anem bé.
Aquesta bombolla gastronòmica es desinflarà....i tornarem a menjar "San Jacobos", jeje.
El temps ho dirà.
Aquestes coses van com van.
És el que deiem.
És la edat.
És com tot.
Xinflón, xinflón.

Llegir més...

Coca de vidre

De la mateixa manera que amb el pa suís podem fer una coca d'anís, avui farem exactament la mateixa recepta, però estirant la massa molt més....fent-la tan prima....que queda molt cruixent i clar, al trencar-se fa l'efecte de ser de vidre.
La coca de vidre és una coca alargada y molt fina, acabada amb sucre i anís. Se li poden afegir pinyons. Jo no l'he posat avui, però altres vegades sí.
Això va com va.
Diuen que aquesta coca és molt habitual a Barcelona, i fins i tot alguns diuen que és típica de Sabadell. Que dius, de Sabadell?....però com pot haver res típic de Sabadell?...juas,juas. Amb tot el respecte del món, eh?...però hi ha llocs on se'm fa difícil pensar que tinguin res típic.
Sòc així de tonto.
Però jo l'he vista fer per totes les fleques de Catalunya.
Està molt bona, per menjar a mitja tarda....quan no saps que picar. És una mica enganxosa, sí, i sempre t'obliga de llepar-te'n els dits.

Llegir més...

Pa amb tomàquet

>Recepta tradicional número 747 del llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català.
Què puc dir del pa amb tomàquet!
Si, diuen que "Som el que mengem"... jo sóc un pa amb tomàquet.
El pa amb tomàquet és una autèntica delícia. Això sí, s'ha de preparar com Déu mana.
A veure si, sobretot els forasters, aprenen d'una punyetera vegada de com es prepara i com s'escriu el pa amb tomàquet. I és que s'han vist autèntiques aberracions amb el pa amb tomàquet (veure foto)... i jo flipo, perquè no hi ha res més fàcil de fer que un pa amb tomàquet. Jo he arribat a veure pots de conserva on diu "Pantumaca"... i, és clar, em pregunto: que hi haurà dins?.
La meva conclusió és que el ser humà és meravellós. Està capacitat per fer el millor i el pitjor.
El pa amb tomàquet, com jo el conec, s'ha de preparar amb pa de pagès, bons tomàquets, oli de qualitat (que és on més fallen els restaurants)... i, qui en vulgui, sal o all.
Recordo que de petit, a la torre dels meus avis, a Parets del Vallés, teníem un hort amb tota mena de verdures. Ja no se'n fan, de tomàquets com aquells!
Eren brutals.
Quins tomàquets més bons!.
He somiat aquells tomàquets, ho dic de debò! eh?
Es que no sé si em faig gran o què però jo penso que les verdures d'abans eren molt més bones que les d'ara. De fet, abans eren, gairebé totes, ecològiques. Ara no.
Potser aquí rau la diferència principal.
Afortunadament, ara, hi ha una tendència a recuperar aquella forma de plantar i de menjar.
De tornar a les maneres de fer d'abans. I que consti que jo no sóc dels que defensen que cualquier tiempo pasado fué mejor.
Però quins tomàquets, aquells, tu.
Te'ls podies menjar a mossegades, com un préssec.
Avui dia, és una missió francament difícil trobar tomàquets bons i ecològics, fins i tot en temporada.
Menys mal que han aparegut en escena els tomàquets de penjar que han salvat el pa amb tomàquet.
Què faríem avui dia sense els tomàquets de penjar?... no ho sé. Estaríem venuts.

Ara, us explico gràficament com preparar el pa amb tomàquet.
Vinga, nanos!

Llegir més...

Pa amb xocolata

Si, si.
Pa amb xocolata.
I res més.
Aquesta és la recepta d'avui.
O es que penseu que no mereix una entrada?...i tant, home !!!
De la mateixa manera que he publicat el "pa amb oli i sucre", avui deixarem constància d'un dels berenars més característics de la nostra cultura i del nostre país.
Quan era petit, cada cap de setmana anàvem a la torre dels meus avis.
Sempre berenàvem pa amb xocolata.
Hi havia xocolata amb llet, sense llet i blanca, però el pa sempre era una rosca de pa d'una massa entre el llonguet i el viena.
No sé que tenia la xocolata blanca, però sempre havia hòsties per la blanca...i s'acabava de seguida, ens agradava molt.
I ara, en canvi, és la que menys m'agrada.
I es que la meva iaia Carme no fallava mai.
Sempre en tenía pels seus estimats nets.
Estàva boníssim aquell berenar.
I bé, en cas de no tenir pa amb xocolata, sempre tenies el "Mi Merienda" de Bimbo que és una pasta que recordo amb molt de carinyo. En vaig menjar moltes moltes.

Ara, com que tot es sofisticació...no tindria demanda una pasta com aquesta, tan senzilla, tan vulgar.
Desprès ja van venir els "Bimbocao" i els "Bollycao" aquells oliosos...que desprès van deixar de ser-ho i ja no eren tan bons, oi?.
En fi.
Quins records, tot plegat!!!

Llegir més...

Pa amb oli i sucre

Recepta número 745 del llibre CPCC.
No és una broma, no.
Això és una recepta "como la copa de un pino".
Avui l'he fet pa amb oli i sucre a la meva filla per primera vegada....i jo m'he fet una llesqueta.
Quina tonteria més gran, eh?
Un berenat tan mític com el pa amb xocolata.
Són moltes hores de la meva infància dedicades a gaudir d'aquesta combinació absurda però sagrada d'aliments tan bàsics....mastegant el sucre, com si fos un ruc...tot pringadet d'oli i fent aquell "crec-crec" tan característic a la boca.
Recordo que de petit no em feia res agafar un quadradet de sucre i posar-me'l a la boca.
M'encantava.
Ara...no podría fer-ho.....quina angúnia !!!.

El pa amb oli i sucre es menja dret, corrent, jugant, plovent, suat, brut, tirat pel terra...fent de tot...vaja.
Ah !!! ...i heu de saber que no cal tenir les mans netes per menjar-lo !!!, jeje....o almenys no passa res per fer-ho....

De fet, hi ha dos tipus de persona.
Jo era dels de pa amb oli i sucre.
Desprès estàven els del Tulipan (o Tulicrem) amb cacao o no. Aquell que venia amb retallables del Mortadelo y del Pepe Gotera.
Buf!!!, quants anys, eh?


Total, que he cregut, oportú rendir l'homenatge que es mereix a aquest berenar mil.lenari i donar-li un lloc en el meu blog.




Us deixo, fins i tot, una poesia dedicada al pa amb oli i sucre:

Pa amb oli i sucre,

quina pensada

per donar gust

a la mainada.

La llesca s'unta

amb el setrill

però amb molt de compte

que hi ha perill.

Després el sucre

ben escampat

que tot en quedi

ben impregnat.

I apa, a menjar-se'l,

que res no hi ha

més agradable

de mastegar.

Visca el pa amb oli i sucre !!!

Llegir més...

ARTICLE: Els blogs de cuina

Un blog, bàsicament, serveix per a expressar-te.
Tens alguna cosa a dir?....doncs fes-ho.
Ni més ni menys.
Així de fàcil.
No heu de ser persones especials, ni tenir una vida personal o profesional exitosa ni cal ser super-cools ni super-fashions per a tenir un blog.

Tampoc us ha de fer por obrir el vostre propi blog, ja sigui per parlar de cuina o per parlar de l'alimentació de l'ornitorrinc en èpoques d'extrema sequera. I pot ser que et preguntis a tu mateix: "Ho faré bé?". Es cert que hi ha molts blogs que estàn curradísims amb els que no es pot competir. Però qui ha parlat de competir o de fer-ho bé?
Un blog és una mitjà informatiu personal i independent. No has de demanar permís a ningú per expressar els teus pensaments.
D'això se'n diu democràcia i llibertat.....(i ara per darrere meu s'hauria d'aixecar com un resort la senyera amb un càntic accelerat que diguès....Cataluuuuuunya triomfaaaaaal !!!!...com al programa de TV3 Polònia quan parla el president Mas, juas,juas !!!)
Per a mi, aquest blog és com un cuadern de bitàcores culinari on, de tan en tan, em permeto el luxe de treure el cap i fer comentaris d'altres temàtiques.
Però que quedi clar que mai m'han agradat les coses que es pensen i/o s'enfoquen desde un punt de vista lucratiu.
Això no treu que, de forma discriminada, es pugui incloure una certa publicitat dins un blog que ajudi a sufragar les despeses que comporta el blog (hosting, domini, espai virtual, etc...). 
O aquells borinots que creen blogs amb moltes ganes i als quatre dies els abandonen...i els deixen més tirats que un gos brut, podent, asquerós i llefiscós...llerdós i amb tita petita.
Les coses s'han de fer amb ganes i el blog us l'heu d'estimar.
Sigui maco o sigui lleig. Com els fills.
Un blog ens ha d'enriquir personalment i ens ha de divertir, també. Si ens ha produïr cap mena d'estrés...ja podem plegar.

Si voleu muntar el vostre propi blog, i amb l'experiència que ara tinc, permeteu-me que us doni un consell: no us obsesioneu en generar grans continguts per què acabareu en una roda d'autoexigència perjudicial pel blog i pels vostres nervis.

Per exemple, per a mi, aquest blog és un repositori de receptes que, en comptes d'anotar-les en una llibreta de paper i guardar-les en una estanteria, les publico a la xarxa per si a algú més l'interesa.
Res més.
Miro de fer que no sigui avorridot, això si.
Tampoc us lamenteu de no tenir massa seguidors, un punt recorrent també.
A molta gent li passa que quan obre un blog li agradaria tenir (de seguida) molts i molts seguidors.
Però, ei!!...que si no arriben no és la fi del món !!!
Tenir seguidors no hauria de ser l'objectiu del vostre blog. Penseu que aconseguir seguidors es un procès que es dóna de forma natural i és cert, és molt maco el feeback que s'obté, però estigueu tranquils en aquest aspecte. Que no tingueu molts seguidors no vol dir que no us visiti la gent. Simplement no tots els que entren es donen d'alta com a seguidors.
Per tant, segur que teniu molts més visitants que seguidors.
I si tampoc teniu gaire visitants...doncs, qué voleu que us digui, que tampoc passa res.
Jo, per exemple, no tinc gaires seguidors, i no per això considero que el meu blog sigui dolent o de continguts poc interesants. Tot i això, haig de reconèixer que jo no sòc cap gran xef, ni cap gran escriptor ni molt menys cap gran comunicador. Però m'agrada el que faig...i, jo penso, que és suficient.

I es que de blogs de cuina n'està ple....de bons i de dolents, com tot. En la meva secció de Links, trobareu alguns blogs que m'han agradat.
Ja sabeu que a internet hi trobareu de tot.
Hi ha gent que fa molt bones fotos de receptes mediocres i gent que fa fotos mediocres de plats molt bons....que penses: "...pero cómprate ya una cámaraaaaa, tolaiiiii !!!..."
Cuinar, no sempre és sinònim de cuinar bé. Ni la cuina casolana d'èxit.
Sembla que quan algú diu "Ostres....això ho has fet tú?...de veritat?"...ja sembla que hagi de ser la hòstia de bo...i no sempre és així. Jo mateix, hi ha moltes vegades que no quedo satisfet de les coses que he cuinat.
És normal.
Però si busqueu blogs de cuina us adonareu que de destralers, insensats i borinots....n'està ple.

També he trobat a la xarxa que hi ha molta gent anònima que fa meravelles a la cuina....que tenen un talent innat brutal, que saben cuinar molt millor que alguns xefs que còrren pel mon i que és una llàstima que no s'hi dediquin profesionalment: aquesta és la idiosincràsia de la nova cuina,

Es curiós com ara hi ha una estranya falera de fer participar als blogs de cuina en concursos on-line per veure qui fa la millor recepta o quin és el millor blog gastronòmic d'enguany (com el Gastroblogs, la Blogoteca, els premis "Bitàcoras", els premis Blog Catalunya STIC, etc...).
Jo, ara mateix, no tinc cap interés en competir, ja us ho dic ara.Però també considero necesari premiar les coses ben fetes, sobretot si l'objectiu és la difusió de cultura.


Per cert, i ara que arribem a les 25.000 visites, agraixo molt el feedback existent amb dels meus seguidors dels que sempre s'aprenen coses noves.
Gràcies pel vostre interés !!! ...i seguiu igual de trempats !!!
...i ja sabeu que "Si ens aixequem ben d'hora ben d'hora , sense escuses ni retrets, som un país imparable!".
...encara que hi ha dies que és una misió imposible llevar-se d'hora...eh?....sobretot a l'hivern...aquells dies de fred que plou i trona pel matí..que estàs supercalentet i tapadet al llit...amb una mica de mal de coll....i havent dormit poc....

Quina mandra !!!

Llegir més...

Bacallà fresc amb musclos i samfaina

Ja coneixeu els meus gustos pel peix.
Avui he volgut acostar-me al tradicional bacallà amb samfaina, però no amb bacallà dessalat (que també està molt bó) si no amb bacallà fresc, que sempre n'hi ha i està força bé de preu.
Sempre que es demana bacallà en un restaurant acostuma a ser dessalat. I no entenc per què no es cuina més el fresc, que si el primer es bo, aquest encara ho pot ser més.
Som-hi!

Llegir més...

Llonguet

Doncs l'altre dia, veient el programa "Espai Terra" del Tomàs Molina....van ensenyar un llonguet i van fer un concurs preguntant a tothom el nom d'aquest pa tan típic. Això em van despertar les ganes de tastar i també de fer un pa tan representatiu del nostre país i de la nostra infància.
Es tracta , sense cap mena de dubte, d´una especialitat artesana profundament arrelada a Catalunya.
És un panet allargat de crosta rugosa que presenta una àmplia i profunda grenya en sentit longitudinal.
La seva molla elàstica i esponjosa i la seva mida el converteixen en ideal per a l´elaboració d´entrepans .

Per aconseguir aquesta forma, la massa s'enrotlla i plega d'una manera especial, que us explicaré.
És un panet molt lleuger i amb una crosta cruixent, però que permet una mossegada fàcil.
A Catalunya ha estat el pa del berenar de diverses generacions, encara que és un d'aquells pans que podria arribar a desaparèixer (hi ha gent jove que ni el coneix) i sabeu per què?....perquè la seva elaboració requereix d'una acurada manipulació i dedicació, i es clar, les fleques modernes (i ja no parlem de les panificadores) no estàn per romanços. Massa feina, vaja.

De fet, el llonguet sempre havia estat una de les primeres peces a entrar al forn i amb ella, el forner avaluava la temperatura del forn en començar la nit. Això també li aportava una mica de vapor al forn per a la cocció dels pans posteriors. Per aquest motiu, el llonguet acostuma a tenir aquest acabat "mat" sense la brillantor que avui tenen altes pans.

Avui no utilitzaré la massa mare autèntica (que necesita 4 dies per fer-se). Us ensenyaré a fer una massa mare més ràpida (en 24 hores). Un altre día veurem com fer l'altre, que nomès estarà composta per farina i aigua (sense llevat).
Ara gaudim d'uns llonguets.

Llegir més...

Llenguado amb crema d'espàrrecs

Avui veurem com, amb poca feina, podem muntar un plat realment magnífic....d'aquells que en un bon restaurant el claven 30 euros (sempre estic igual, oi?...però es que les coses no haurien de ser tan cares).
Utilitzaré una crema d'espàrrecs com a base per a servir un llenguado a la planxa acompanyat d'uns escamarlanets diminuts que he trobat avui al mercat. Si, si, són diminuts....i per això li he preguntat al peixater si era legal pescar-los tan petits....i m'ha dit que si...de fet m'ha ensenyat l'etiqueta del Ministeri d'Agricultura  Ramaderia i Pesca que autoritza la venda d'aquest producte. Sembla ser que hi ha una super-població ara mateix....o això diuen.
Són molt bons tan petitets, clar, però a mi em fa ràbia que no els deixin crèixer.
Afortunadament, no s'acostumen a vendre.
En fi.
Anem al plat.

Llegir més...

Crema d'espàrrecs

A primera vista podria semblar una crema tonta....senzillota i avorridota (com diria el Tomàs Molina, jeje)...però us ben asseguro que és una crema que està superbona i que val molt la pena fer-la.
Jo, aquesta crema, la vaig aprendre a fer veient el programa "La cuina d'en Miquel"....us enrecordeu d'aquell senyor de bigoti que sortia a TV3 (en Miquel Cors)?...estic parlant de fa molts anys. Doncs conservo algunes fitxes-recepta d'aquell programa que són molt interesants....ei !!!...i compte amb les receptes que regalaven amb "El Periódico" als anys 80, eh?....clar, llavors no tenia cap interés, però ara que me les miro....n'hi ha de molt bones.
Doncs "La Cuina d'en Miquel" era un programa gastronòmic amb tocs d'humor on el Miquel Cors sempre presentava un xef d'algun restaurant de prestigi de Catalunya. En un plató que simulava una cuina i amb l'ajuda del mateix Miquel Cors el cuiner elaborava un plat típic de la cuina mediterrània.

En qualsevol cas, aquesta és una crema que es pot menjar sola o que podeu utilitzar per acompanyar algún altre plat de carn o peix, tot li va bé.

Llegir més...

Rap rostit amb moixernons a la mel

 
Sensacional.
M'encanta aquest plat, que reuneix una mica l'essència de tota la nostra cuina......de mar i muntanya, pel rap, les gambes, els bolets i la mel.
Difícilment trobarem en un restaurant una recepta com aquesta. D'elaboració i de qualitat en els productes.
Us haureu de rascar una mica la butxaca per a fer aquest plat, però us asseguro que no us empenedireu.
Un plat de festa.
És d'aquelles receptes que et sents molt satisfet d'haver-la cuinat...i d'haver-lo tastat.
Si us agrada el rap...és una autèntica del.lícia.
El serviré amb patatetes, alguna gambeta vermella i cloïsses gallegues.
Avui he volgut utilitzar el terme moixernó, però tots sabeu que aquesta mena de bolets, i segons la zona, es confonen amb les carreretes o cama-secs, podeu utilitzar qualsevol dels dos.
Som-hi, doncs.
(AQUESTA RECEPTA ESTÀ PENDENT D'ACTUALITZAR, DISCULPEU LES MOLÈSTIES)

Llegir més...

Planxes (a l'estil tradicional)

Les planxes de pa de pessic són molt utilitzades en pastisseria, ja que és la base principal de la rebosteria variada i dels braços de gitano.
El més important d'una planxa es que quedi molt prima, flonja i flexible, cosa que no és fàcil d'obtenir. Per això, sempre recomano que utilitzeu emulsionant i glucosa (veure Planxes de pa de pessic). Tot i així, avui veurem com es poden aconseguir unes planxes molt decents amb la fórmula tradicional. Vaja, que farem servir la mateixa recepta que pel pa de pessic normal.
Som-hi!

Llegir més...

Pastís de la Diada

Com segurament ja sabreu, per la Diada Nacional de Catalunya (11 de Setembre), a les pastisseries es fa el Pastís de la Diada. Aquest pastís es fa amb pa de pessic en forma d´escut heràldic, està farcit de crema o melmelada, envoltat de gema i acabat per sobre amb quatre tires de melmelada de maduixa (o gelatina de color vermell) simulant les quatre barres de la senyera catalana.
UNA MICA D'HISTÒRIA
L´Onze de setembre Catalunya commemora la derrota que va patir el 1714 a mans de les tropes de Felip V de Borbó.
Catalunya va ser una de les primeres democràcies del món: les Corts Catalanes incorporen representants de les ciutats i viles des de l´any 1283. L´any 1700 mor sense descendència Carles II l´Encisat, últim rei de la dinastia dels Àustria a Espanya i la seva successió esdevé un problema de política internacional.
Les forces de Felip de Borbó , representant del centralisme francès, s´enfronten a les de Carles d´Àustria, representant de l´esperit federalista i descentralitzador.
El 1713, amb el tractat d´Utrecht, Catalunya deixa de rebre el suport de les forces aliades. Les tropes de Felip V assetgen Barcelona durant 13 mesos fins el triomf, el setembre de 1714. Amb el retorn de la democràcia a l´Estat espanyol, Catalunya l´any 1979 va aprovar un Estatut d´autonomia amb el qual es va dotar el país d´unes institucions i d´un govern propis (la Generalitat i el Parlament de Catalunya).
EL PASTÍS
El 8 de Setembre de 1977 el Gremi de Pastisseria de Barcelona va presentar la nova especialitat anomenada "El Pastís de la Diada", amb la finalitat d'honorar la Festa Nacional de Catalunya que se celebra l´11 de Setembre. L´autor i creador del Pastís de la Diada va ser el Mestre Pastisser de Badalona Miquel Comas i Figueras.
Una comissió del Gremi de Pastisseria es va traslladar expressament a la localitat francesa de Saint Martin-le-Beau, per lliurar el primer Pastís de la Diada al Molt Honorable President de la Generalitat a l´exili Josep Tarradellas, on tenia fixada la seva residència.
Veiem com fer-lo doncs.
En aquest blog trobareu més variants d'aquest mateix pastís, com el Pastís de la Diada de Catalunya amb nata i trufa, amb estelada i tot.

Llegir més...

Ametlla crocant

Us passo la recepta de l'ametlla crocant (o crocanti) que s'utilitza molt per a decorar pastissos.
No estem parlant d'ametlles garrapinyades, eh?.
Senzillament, crocant. Són granets d'ametlla caramel·litzats i cruixents.
El crocant el podeu comprar fet, si, però no sé que li posen a l'industrial que té un gust molt estranys.
No costa gens fer-lo a casa...i notareu la diferència amb els que venen fets.
Una d'aquelles coses que val molt la pena fer-te-les tu mateix.
Som-hi !

Llegir més...

Llobarro a la sal

El peix cuit a la sal, pel meu gust, és la millor forma d'assaborir-lo. És una de les maneres menys intrusives de cocció, menys fins i tot que a la planxa. La carn queda tan suculenta que no es necessari afegir cap acompanyament ni cap salsa addicional.
Avui, us donaré uns consells per si voleu cuinar el llobarro o qualsevol altre peix a la sal.
Quan compreu el llobarro, digueu-li al peixater que no escati el peix, ja que les escates protegeixen la carn de les altes temperatures del forn i així no quedarà eixut.  
Per fer aquesta recepta, és important utilitzar la quantitat exacta de sal.
La regla és: 2 quilos de sal gruixuda per cada quilo de peix.  
Un cop cuinat, és important no deixar mai que el peix es refredi dins de la crosta, ja que la carn s'assecaria i quedaria molt salada. El millor és un cop que l'has tret del forn, portar-lo a taula i trencar la crosta. Amb l'ajuda d'una cullera, retirar el cap i la pell del llobarro, separar els filets i tirar un raig d'oli d'oliva per sobre.
Un truc més: no obriu el forn durant la cocció, ja que és important de mantenir una temperatura constant.
Som-hi!

Llegir més...

Fetge de xai amb ceba

 
Una recepta ben fàcil.
Aquest era un dels plats que tradicionalment sempre s'havien fet a casa meva.
Us he de confessar que no m'agrada el fetge. Jo recordo que el menjava de petit, però va arribar un punt en el que (no sé per què) li vaig agafar fàstic....i el vaig deixar de menjar. Ara no m'agrada ni la olor siquiera. Però com que a la meva dona li encanta, doncs l'he hagut de fer. De vegades et trobes en que has cuinar coses que a tú no t'agraden....com per exemple els cargols.
En qualsevol cas, encara que no m'agradi el que estic cuinant....ho faig amb les mateixes ganes i dedicació que amb qualsevol altre plat....al cap i a la fi...cuinar és cuinar, i és el que m'agrada fer.
Ningú és perfecte.

Llegir més...

ARTICLE: Els sucres a la pastisseria

Com bé sabeu, dins el món de la pastisseria hi ha diversos elements elaborats bàsicament amb sucre (glucosa, almívar o sucre bany, dextrosa, fondant,etc...). Parlarem dels anomenats "punts" del sucre que dependràn de la temperatura d'ebullició a la que arriben aquests xarops.
Avui us detallaré com obtenir cada ún d'aquests elements, tot i que requereixen d'un bon interés per part de qui els vulgui fer i no caure en el desànim si no surt bé la primera vegada.
Però començarem de zero i definirem qué és el sucre?.
El sucre, també conegut com a sacarosa, és aquella substància extreta de la canya de sucre, suc de la remolatxa sucrera o d'altres vegetals amb sacarina.Durant molt de temps nomes es coneixia el sucre en estat de xarop però van ser els àrabs els que van inventar l'art de cristal.litzar el sucre.

Llegir més...

Wok de gambes i vedella al curri

Val, val, que si, que estic una mica enganxat als woks....ho reconec, però es que no me'n canso mai ni de cuinar-los ni de menjar-los.
Sabeu qué passa?...que a l'estiu, i amb aquestes calorades....no ve massa de gust fer guisats complexos i de digestió pesada....busquem menjars una mica més lleugers i pràctics de cuinar.
Per cert, m'hauré de comprar un altre wok per què aquest comença a estar una mica atrotinat.
Avui he fet una base de verdura (com sempre) amb unes gambetes pelades, una mica de vedella i molt de curri. Finalment, l'he afegit uns fideos xinesos.
Els woks s'han de fer i menjar al moment. Podem deixar-ho tot preparat , però no cuit, perquè sobretot les verdures s'estoven...i canvia el sabor. És important que les verdures quedin cruixentes en un wok.
Si voleu més informació sobre les salses que s'utilitzen per a fer woks, podeu consultar les receptes de woks anteriors que he publicat, clicant en la categoria "Xinesa".

Llegir més...

Xipirons a l'andalusa

 

No sé si us passa a vosaltres, però sempre que anem a fer unes tapes a qualsevol terrassa....de seguida em venen al cap els xipirons. O quan en un restaurant volem demanar que ens posin "una mica per a picar"....el mateix.
No sé que tenen....però són adictius....te'n menges ún....i te'n menjaries cinquanta....eh?
Sobretot han de quedar cruixents....i amb unes gotetes de llimona estàn brutals.
Es fan igual que els "Calamars a l'andalusa".

Llegir més...

Arròs caldós amb nècores

L'arròs amb nècores és un plat molt típic de Galícia i a les zones costeres del llevant, però també el cuinen en alguns restaurants a Catalunya.
Com d'altres vegades he fet, avui ens acostarem una mica a la cuina gallega (d'on era la mare de la meva àvia per part de mare) i tastarem un arròs amb nècores...un marisc de poca carn però molt gustosa.
Si us pregunteu què és una nècora...us ho explicaré...i si no, també, juas.
És un crustaci branquiuro i decàpode que pertany a la família Portunidae. Viu prop de la costa entre les roques, pedres i esquerdes, fins i tot en fons fangosos com muscleres i de sorra. Habita fins a profunditats no superiors a 70 metres. El seu sentit de la territorialitat és molt fort pel que ataca els intrusos que penetren en la seva zona.
És un animal omnívor, que s'alimenta tant d'algues i peixos morts com d'altres animals que siguin més petits o dèbils, arribant en ocasions a devorar als seus semblants.

La femella en una posada pot arribar a posar fins a 200.000 ous. El seu creixement després és molt lent, arribant a la maduresa sexual entre els 5 i 6 anys.
Quan es compren les nècores el més important no és la seva grandària sinó la seva frescor i la sensació de pes i carn atapeïda dins de la seva closca. Per comprovar aquest últim aspecte, les heu d'agitar lleument per evidenciar que estan plenes de carn i no d'aigua.
La nècora és un aliment baix en greixos però amb alt àcid úric la qual cosa no la fa recomanable en casos de gota.
Hi ha gent que considera aquest menjar de marisc com una cosa eròtica.
Més informació sobre mariscos en: http://www.pescaderiascorunesas.es%20/

Llegir més...