Agafeu-vos que vénen corbes.
Primer de tot, us vull demanar disculpes per l'extensa entrada d'avui...que és més aviat una petita novel.la que no pas un "post".
Entendré que molts no voleu continuar amb la seva lectura...però pels que hi esteu interessats en el projecte que hi ha al darrere d'aquest blog us recomano seguir llegint.
Aquest blog acaba d'assolir els 3 milions de visites (segons blogger).
Tres milions de visites en poc més de 3 anys és una magnífica xifre que cal celebrar....ja que, pel que sembla, no està a l'abast de gaires bloguers que escriguin en català...i encara menys en tant poc temps.
El
primer milió de pàgines vistes es va aconseguir 18 mesos després d'obrir aquest blog.
El passat 18 d'Agost d'enguany publicava l'article del
segon milió de visites, aconseguit només 6 mesos després del primer milió.

Però
aquest últim milió de visites s'ha aconseguit en menys de 4 mesos !!!.
I això denota una salut formidable del blog.
Fins i tot es podria dir que extraordinària.
Cada cop sou més els que visiteu
www.lacuinadesempre.cat que sembla estar esdevenint una marca dins la xarxa virtual.
FOTO: "Lacuinadesempre" és el blog núm. 1 de forma permanent en el Top Ten de "www.lestevesreceptes.cat" amb un rang de entre 20.000 i 40.000 visites a la setmana i a més de 15.000 visites del segon classificat, entre més de 250 blogs catalans.
I permeteu-me fer una reflexió de tot plegat.
Ara fa 3 anys que, veient els temps que corrien i amb l'excusa de documentar les receptes tradicionals de la meva família, vaig considerar important recuperar la cuina de sempre i donar forma a un projecte que impulses el nostre receptari tradicional.
Sempre he pensat que la posició de la cuina tradicional envers la gastronomia depèn en gran part del moment que vivim i de l'actualitat social. Tot plegat forma part de tendències i processos cíclics que van i vénen en el temps.
Però en tot moment, des de un punt de vista cultural i com passa també amb la llengua, la cuina d'un país s'ha de mantenir, s'ha d'impulsar i s'ha de difondre i, fins i tot com penso que cal ara, s'ha de recuperar.
Penseu que a molts països d'Europa (i del mon) la gent es conforma amb una cuina ràpida internacional i es passen la vida anant de restaurant xinés a restaurant indi...de mexicà a pizzeria...de kebab a frankfurt....o de grec a l'"Spanish restaurant" de torn on fan estranyes paelles amb ou dur, pernil dolç i el "typical spanish chorizo".
I d'això se n'ha fet un estil de vida.
L'enriquiment cultural sempre es positiu però d'aquesta manera, poc a poc, s'acaben arraconant les cuines locals de cada lloc o regió. La gent deixa de cuinar els plats tradicionals, sobretot els més elaborats.
I això es negatiu.
Aquesta globalització de la cuina ràpida ja ha començat a instal.lar-se a casa nostra.
Sempre he sigut partidari de la diversitat gastronòmica i cultural, però per sobre de tot, hem de respectar, valorar i exercir la nostra cuina i la nostra cultura.
Ambdós objectius, ben gestionats, no són contradictoris.
A Catalunya tenim la sort d'heretar un llegat gastronòmic exemplar i únic al mon, que no podem marginar en un intent de ser més europeus o més cosmopolites que mai.
La cuina de sempre vol impulsar aquest sentiment sense menysprear les noves tendències ni la cuina d'autor.
Personalment, pretenc que poseu en pràctica el receptari tradicional mitjançant aquesta mena de "
Manual de cuina tradicional catalana" que he creat, amb un format visual i detallat que, al cap i a la fi, està resultant ser la clau de tot plegat. Aquest manual de cuina "
Forges" és la millor manera que he trobat d'apropar la cuina a la gent jove i a la gent que no sap cuinar, sense deixar de ser útil per la gent que ja en sap.
Com ja sabeu, aquest projecte neix amb ànim d'ajudar, de compartir, de millorar la cuina de moltes llars, amb sentit de país i al servei de la
nostra cultura.
I fins i tot, com diu l'eslògan, és un projecte amb el que "
no us fareu uns grans xefs amb aquest blog, però potser sereu una mica més feliços".
I potser alguns us preguntareu......i tu qui ets?.
Doncs ningú, la veritat, no soc ningú.
A
mi m'agrada definir-me com a un impulsor del nostre receptari més que un nou creador.
I vull tornar a deixar clar que jo no soc cuiner i que respecto molt a tots els professionals del sector.
De fet, jo soc informàtic.
I vaig ser pastisser, val.
Però sincerament us diré que no em considero cap gran cuiner.
Penso que tampoc soc cap gran nutricionista ni molt menys cap gran comunicador.
Ni, es evident, que tampoc soc cap gran fotògraf.
Hi ha blogs amb unes fotografies acollonants.
Més que blogs de cuina semblen gal.leries d'art.
Fa goig de veure'ls, tu.
Segurament que molts hi dediquen més temps a fer la foto que la pròpia recepta.
Són fotos fetes amb una precisió i un detall absolutament professional, tant que fan enveja.
M'agradaria dominar la fotografia i aconseguir grans fotos d'impacte, però l'objectiu d'aquest no passa per aquí.
En aquest blog hi ha moltes fotos,si...però només son fotos pràctiques.
La cuina de sempre és un receptari de cuina per sobre de tot.
Per tant, hem quedat en que no soc cap gran cuiner, ni nutricionista, ni comunicador, ni fotògraf, ni informàtic ja posats.
Això si, treballo molt.

M'agrada presumir de ser treballador, mira.
I es una realitat que ara precisament
vivim temps convulsos que demanen més que mai de gent treballadora.
Això també és el que demano a tots els lectors i lectores d'aquest blog: que treballeu una mica, que cuineu les receptes del nostre receptari, i que no les margineu en favor d'altres comoditats alimentàries.
I sentiu-vos orgullosos del que feu i per què ho feu, de continuar aquest llegat tant treballat que ens han deixat les nostres mares i àvies qui, per cert, mereixen el millor dels homenatges.
FOTO: Albert Vilas, autor d'aquest blog, a la passada gala d'entrega dels Premis STIC 2013
I es que, de fet, no estem parlant de poca cosa: estem parlant de la nostra pròpia alimentació.
Us asseguro que la vostra família us ho agrairà.
Particularment, jo sento la necessitat d'intentar donar als meus fills el menjar de qualitat que em van donar a mi els meus pares i avis.
Però, es clar, això requereix d'un cert sacrifici a la cuina.
I no és fàcil, ja ho sé.
Però val la pena.
Per tant, ja veieu que amb aquest projecte no
pretenc que em conegueu a mi, que no sóc pas ningú interessant. Pretenc
que conegueu i recupereu el receptari tradicional català.
I em consta que molts ja ho esteu fent.
Gràcies!.
No fa massa un lector d'aquest blog, en Carlos Baijet, em va dir:
"El blog lacuinadesempre.cat és un referent no solament gastronòmic, sinó històric i cultural.".
I encara no em sé avenir d'aquelles paraules.
Doncs bé, fa pocs dies vaig rebre un correu molt especial d'una lectora d'aquest blog, la Mireia Oliver.
Ella em va descriure uns dels reconeixements més complet, explícit i encertat que mai s'han fet d'aquest blog.
Ella, ha demostrat una capacitat d'empatia asombrosa alhora de determinar els punts que considera de mèrit i, a més, exemplaritza a la perfecció el resultat de seguir aquesta proposta d'impulsar la cuina de sempre.
Si recordeu, no fa massa us vaig parlar sobre la més que sospitosa entrega de
premis STIC d'enguany. L'
STIC és una entitat que (suposadament) hauria de reconèixer treballs com els d'aquest blog i que, contràriament al que necessita aquest país, ha evidenciat una falta d'allò que els catalans en diem "seny".
Si en aquest petit país no "fem pinya" ni sumem forces en la mateixa direcció estem abocats al fracàs. Però la gent del carrer, els ciutadans que lluiten dia a dia per tirar endavant de les nostres famílies i del nostre país, son els que realment gaudeixen de la màxima potestat en donar i treure reconeixements públics a qualsevol projecte, treball, gestió, estudi o acció social. Us puc assegurar que no hi ha res més gratificant que el reconeixement del públic en general, per sobre de qualsevol jurat o associació.
Per tot el que he explicat, he cregut oportú fer públic el missatge de la Mireia en aquesta entrada d'avui.
D'això si que se'n diu remar en la mateixa direcció.
Aquest exemple és un dels missatges més enriquidors que pot rebre qualsevol bloguer:
Hola Albert,
Quina meravella de blog.
Estic encantada... el vaig descobrir fa poc més de quinze dies i ja porto cinc receptes fetes... totes de cap de setmana, eh? no et pensis, perquè durant la setmana no tinc temps. Aquest diumenge, vaig entrar a la cuina a les 10.00 i no vaig parar, fins el vespre: vam fer pebrots vermells farcits de carn, fideus a la cassola,... I el dissabte calamars amb vi i ceba. Quan vaig anar el dissabte al mercat, ja duia els calamars al cap. I ara ja m'estava mirant el que podia fer el proper cap de setmana. És un vici això!!! I és que mirant la web, no tinc excusa, no em puc resistir perquè ho veig fàcil. No té secret, sé que me'n sortiré.
Com que tenim un petit, molt petit hort, ens fa molta gràcia utilitzar les nostres verdures en receptes tant bones com les teves. I saps qui en té la culpa de tot això??? Doncs ara t'ho diré: les meravelloses fotos. És fantàstic!!! Amb el teu blog, no tinc mai cap dubte. Moltes vegades, amb els llibres o amb altres blogs, em passa que hi han coses que no m'acaben de quadrar, dubto i m'acollono... Que no em sortira, que no quedarà bé... Però amb tu, no hi ha dubte. O sigui, que et demano si us plau que no les escatimis les fotos. I tal com les fas, segueix igual. No canviïs res. Res de res.
A mi sempre m'ha agradat menjar però no m'ha agradat mai cuinar. Tinc bon paladar perquè a casa, la meva mare cuinava bé. Els plats que feia li quedaven molt bons. No és que tingués un gran ventall tampoc, però els que feia, els feia bé. A més, comprava bo, qualitat, el que tu dius i aquesta és, en bona part, la clau. A mi em passa una mica com a ella, no ens demaneu plats nous, improvisacions... perquè vaig amb por i ho passo malament, no me'n surto. Com la meva mare, si no ho veiem, no ens atrevim, I ara encara, que com que a la tele es fan programes de cuina, mica en mica perds la por però abans...
I ara, a sobre, llegint, llegint,... he vist que anomenaves les patates del Baix Llobregat. I se m'acudit mirar la presentació i resulta que som veïns. Quina gràcia i quin honor, si m'ho permets!!! T'ho dic molt sincerament. Nosaltres vivim a Sant Vicenç dels Horts. Tenim molta sort de viure aquí, amb aquestes verdures tant bones. El meu home aquest cap de setmana em va dir: "hauries de buscar la seva adreça de correu electrònic i enviar-li un correu felicitant-lo a aquest noi". I mira, dit i fet.
Conec el Corpus Culinari. El vaig demanar una vegada a la biblioteca, el vaig tenir una temporada, i si, vaig fer alguna coseta però sempre em passa que en algun moment o altre tinc dubtes... se'm fa una muntanya, no ho sé. Ah, i ni una foto, tu! Amb el teu blog, t'ho mires i endavant!!! Tu saps allò de "una imagen vale por mil palabras", doncs això. Estic d'acord amb tu: molt millor fotos que vídeos. Alguns matins, quan vaig cap a la feina, amb el mòbil busco receptes teves també. En ser fotografies, suposo que pesa menys i de seguida les visualitzo. Amb un vídeo segurament no aniria igual. Però vaja tu en ser informàtic, ja ho deus saber. I aprofito per dir-te que les fotos estan molt ben fetes, amb gràcia. Només veient-les ja t'hi posaries: quan tires l'allioli per sobre els fesols i la botifarra, per exemple, o a l'inici de cada recepta on presentes els ingredients, o quan pots veure els ingredients un cop tallats... vaja, que molt bé.
Ara no voldria que em prenguessis per una ximpleta, no pateixis que difícilment la cuina em podria fer perdre el seny!!! Simplement et volem mostrar el nostre entusiasme i volem donar-te les gràcies i demanar-te que continuïs, que si us plau no et desanimis. Que seria de la cuina catalana i de nosaltres (nyam, nyam!) sense tu. No sé quan fa que vas començar (potser un parell d'anys?) però ara que ja has començat, i que la el contingut del blog és força potent, no ho pots deixar. Fora bromes, se t'ha de felicitar, i molt.
I ara et diré una cosa. La cuina t'ha d'agradar i també s'ha de saber explicar, transmetre. La meva mare s'explicava si però a la seva manera. Recordo que quan li demanava que m'expliqués una recepta, moltes vegades, quan parlàvem de mesures deia "tu mateixa, que estigui bé". T'imagines???!!! El meu home i jo sempre fem broma amb això. Ens fem un fart de riure cada vegada amb el "tu mateixa"!.
Té molt de mèrit el que fas, perquè com dius, ho fas de més a més, del teu temps lliure, en cap de setmana... amb criatures petites, deu ni do!!! I encara més si no en tens cap guany i si despeses (ja m'imagino). Creu-me per això el que et diré. Per tenir tota la informació que tu tens en el blog, jo pagaria, t'ho asseguro. I és que, l'altre dia, a casa, comentàvem que aquesta informació, aquestes receptes, tal i com estan, les hauríem de poder guardar d'alguna manera i jo no sé com. Si algun dia ho publiques, jo seré de les primeres en comprar el teu llibre (o dvd).
I vull anomenar a la teva dona. La seva feina, té molt de mèrit, sense dubte. Està al teu costat en
aquest projecte, et dóna suport i també com a col·laboradora.
Transmet-li si us plau també les nostres felicitacions. I pel que fa als
teus nanos, una esperança, una il·lusió: en algún moment reconeixeràs
en els teus fills (si és que no has començat a veure-ho ja) el que has
volgut transmetre durant aquests anys de feina, aquest amor i dedicació a
la cuina, a la nostra cuina, a la nostra cultura. Potser al principi et
semblarà que no però amb el temps, i a mesura que es facin grans, ja ho
veuràs. N'estic segura. Tot el teu esforç es veurà recompensat en
escreix.
Sàpigues que a partir d'ara tens uns nous i ferms seguidors del teu blog. Jo tampoc tinc facebook, no m'ha agradat mai, no li veig la gràcia. Aprecio massa la meva intimitat com per anar explicant a no sé qui el no sé que. Però si et sembla bé, t'escriuré algun correu de tant en tant, per animar-te a continuar.
Gràcies, moltes gràcies.
Mireia
M'hagués agradat sintetitzar millor aquesta publicació d'avui...però he sigut incapaç.
De nou, us demano disculpes pel temps robat.
Sou molts els que, com la Mireia, em feu arribar el vostre suport i agraïment per tota aquesta feina.
Tres milions de gràcies a tots vosaltres.
Gràcies per acompanyar-me.
De tot cor, ho dic.
Tsch....i tampoc no us amoïneu massa, amics meus...que al cap i a la fi només estem parlant de cuina.
Hi ha coses més importants en aquesta vida.