Braç de gitano de crema cremada

De nou, una recepta tradicional pastissera, d'aquelles que ens fa estimar la nostra cultura gastronòmica.
Per cert, sempre us parlo del llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català com la referència d'aquest blog respecte a la cuina tradicional catalana. Doncs bé, el braç gitano hi apareix amb el número 206. No vull dir que aquella recepta no sigui vàlida (tot i que jo no la faig servir), però l'especialitat i el focus d'aquest llibre és la cuina i no pas la pastisseria.
Penso que m'explico, oi?
Per tant, la recepta que ara veureu no pertany al Corpus. Aquesta és la recepta que jo mateix realitzava a la pastisseria on vaig treballar durant 10 anys.
Per fer un braç de gitano com cal, haureu de partir d'unes bones planxes de pa de pessic, el que jo considero com uns dels secrets (juntament amb la crema) d'aquesta temptadora recepta. Per tant, abans de continuar, us recomano la lectura de les receptes de les Planxes de pa de pessic i de la Crema pastissera.
I no us enganyaré, però la d'avui és una d'aquelles receptes que requereix una mica de mà per la pastisseria. El més probable es que us surtin unes planxes més grosses del previst, però si ho repetiu, a poc a poc us anirà sortint millor. Com tot a la vida, vaja.
Però jo us animo a provar de fer aquest braç de gitano,  que segur conquistarà als vostres convidats.
I es que la crema cremada de seguida entra per la vista, oi?... és una de les misterioses atraccions que té la fotografia gastronòmica i, en particular, els dolços i la pastisseria.
Ànims i molta sort!
I si necessiteu res, aquí em teniu.

Llegir més...

Filet de porc amb xampinyons (Carn blanca)

Ara ja fa un temps, l'Anna Oller, una seguidora d'aquest blog que viu a Suïssa, em va fer arribar aquesta recepta de tradició familiar. No tinc clar si la recepta és originària de Catalunya o de Suissa, però en qualsevol cas val la pena fer-la.  A mi em recorda (una mica) al Llom amb llet, aquella recepta tradicional catalana que vam fer fa uns mesos enrere i que la culminàvem amb una picadeta d'ametlles. Molt recomanable, també.
La recepta d'avui, de fet, encara és ben senzilla de fer, requereix de poc temps a la cuina i sempre acabes obtenint un gran resultat.
Com veureu, jo he preferit fer servir llet evaporada que té menys greix que la nata líquida o altres cremes de llet. Com sempre dic, la cuina tradicional no està exempta d'evol·lucionar des de un punt de vista nutritiu.
Aquesta "carn blanca", que és com l'anomena l'Anna, es pot acompanyar amb arròs bullit, patates fregides o una amanida.
Espero que us agradi tant com a mi.
Una forta abraçada per l'Anna i per a tots els catalans que ara són a l'estranger!

Llegir més...

Romesco de peix

Recepta tradicional número 914 del llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català.
Com ja vam parlar anteriorment, A banda de la salsa romesco, també hi un plat tradicional català que es diu Romesco o Romescada. Concretament, el d'avui és un plat de peix típic del Tarragonès, però que també pot ser de carn o aviram.
Veureu com aprofitarem la salsa romesco per fer el sofregit d'un plat que es preparar en molt poc temps.
Com veureu, el romesco de peix el podeu fer de moltes maneres i amb diferents ingredients.
Jo he optat per presentar-vos un Romesco de rap amb patates, escamarlans i cloïsses.
No em negareu que aquest és un plat ben típic de costa, dels pescadors de la tota la vida, eh?.
...i com saben de cuinar els pescadors, oi?.
L'altre dia vaig veure un programa de cuina a la tele on feien un duel entre un pescador i una iaia de les de tota la vida on tots dos havien de cuinar el mateix plat: un suquet de peix.
Difícil saber qui guanyarà, eh?... doncs segons el presentador, va guanyar el pescador.
Ens ho haurem de creure, però jo repartiria a parts iguals el premi, no creieu?.
Hi ha pescadors i pescadors, com també hi ha iaies i iaies.
Tsch, en qualsevol cas, tot el meu respecte a les iaies cuineres, però també als pescadors cuiners!
UNA MICA D'HISTÒRIA
Diuen  els  antics  que  el  romesco va  néixer  a  les  barques  del  Serrallo,  estant documentat a principis del segle XX, amb els ingredients que llavors tenien a l'abast: alls, pa sec, pebrot sec, oli, sal i vi, amb els quals feien un a picada amb el morter que sofregien a la cassola, afegien el peix que pescaven i feien un suquet que anomenaven romesco. Cada pescador tenia la seva recepta magistral, afegint‐hi alguna variant (el seu secret) com ametlles i avellanes, tomàquets, bitxo, carquinyolis, etc..
Popularitzat a partir de meitat del segle passat, el romesco ha estat present des de llavors fins avui a les taules dels restaurants de Tarragona i a les particulars, on d'avis a pares s’ha anat transmetent la  recepta especial de cada cuiner. Les combinacions i variacions possibles alhora de fer un romesco son múltiples i
variades. Alls crus, escalivats o fregits. El pebrot fregit o escaldat traient la polpa. Amb o sense tomàquets. Els tomàquets escalivats o fregits. Pa fregit o ametlles. Ametlles i avellanes o nomes avellanes. Vi negre o vi ranci... i moltes més.
El que és inqüestionable és que el pebrot ha de ser de romesco, no pas la nyora ni tampoc pols de pebre vermell. Els alls de la millor qualitat. El oli, verge d'oliva. Les avellanes i ametlles torrades (no crues ni salades). El pa, millor sec. I el vi, bo. Amb aquests ingredient farem la picada de romesco (o mare de romesco), i si canviem el vi per vinagre, farem la salsa de romesco (o salsa freda). La diferencia estarà en
fregir o escalivar alguns ingredients.
Del  llibre  "El  romesco,  història,  tècniques  i  receptes"  de  David  Solé  (Editorial Cossetània, 2003) destaquem els següents romescos: 
Romesco d’arròs
Romesco d'espineta amb patates
Romesco de bacallà
Romesco de bou
Romesco de conill
Romesco de llobarro
Romesco de pop
Romesco de peixos
Romesco de sèpia amb patates
...i molts més.
I de receptes acompanyades amb salsa de romesco en destaquem: 
Cargols amb salsa de romesco
Cigrons o fesols amb romesco
Escarola amb romesco
Moixina amb romesco
Col amb romesco
I fins a dotze tipus diferents de salses de romesco.

Font: www.tarragonagastronomica.cat

Som-hi!

Llegir més...

Cranc blau

Avui us parlaré del Cranc Blau,també anomenat Jaibas en d'altres parts del mon.
Segons la wikipèdia, la jaiba o cranc blau (Callinectes sapidus) és un crustaci decàpode que presenta cinc parells de potes; el seu cos està cobert d'un exosquelet de color verd fosc.
En els mascles, les potes tenen un color gris-blavós, i és aquesta característica la que els ha donat el nom comú de jaiba blava. No obstant això, en les femelles les puntes de les potes són de tonalitat vermellós-ataronjada.
Personalment, he trobat aquest cranc deliciós i molt carnós. Normalment els crancs tenen poca carn i a molts emprenya dedicar-los tant d'esforç per tant poca carn. El d'avui, és d'aquells casos particularment recomanables. De fet, als E.E.U.U. es comercialitza aquest mateix cranc en la seva versió més tova (Soft Crab), i és congelat just quan acabar de mudar la closca.
Per tant, si trobeu crancs blaus a la peixatera no dubteu en comprar-ne uns quants, ni que sigui per tastar-los una sola vegada. Com veureu, el procés d'elaboració és molt senzill: només els haurem de fer bullir una estona amb uns pocs condiments. El d'avui, és d'aquell marisc amb el que t'hi estaries tota la tarda, xuclant, a poc a poc, sense presses, amb la copa de vi sempre plena.
Si voleu conèixer més espècies de crancs, us recomano la lectura de l'article Crancs.
També us recomano passar per la recepta de les Nècores.

Llegir més...

Piononos

Piononos, sí.
Fa gràcia el nom, oi?.
Avui us presento unes postres d'aquelles atractives atractives, una delicatessen amb la que sempre quedareu bé amb els vostres convidats.
En ralitat, els piononos són més senzills de fer del que sembla. Però si voleu fer-los bé de veritat, haureu de partir d'unes bones planxes de pa de pessic, el que jo considero com uns dels secrets (juntament amb la crema) d'aquesta temptadora recepta. Per tant, abans de continuar, us recomano la lectura de les receptes de les Planxes de pa de pessic i de la Crema pastissera.
I no us enganyaré, però la d'avui és una d'aquelles receptes que requereix una mica de mà per la pastisseria. El més probable es que us surtin més grossos del previst i enlloc de piononos gairebé siguin Milanos.
Però de ben segur que la segona vegada que els feu us quedaran millor.
Poseu-hi ganes i tot anirà bé.
Com tot en aquesta vida, vaja.
I pels que encara no conegueu els piononos, a continuació us deixo la definició de la wikipedia.com :
El pionono és un pastisset de mida petita elaborat tradicionalment a Santa Fe, població molt propera a la ciutat de Granada (Espanya). El seu nom va ser donat en honor al papa Pius IX (Pio nono segons la pronunciació en italià del nom). La primera referència localitzada d'aquest dolç apareix el 18 de març de 1858 a la premsa madrilenya.
Es compon de dues parts: una fina làmina de pa de pessic enrotllat formant un cilindre (la base del pastís), «emborratxat» amb algun tipus de líquid molt dolç que li dóna una textura agradable i fresca, coronat amb crema cremada.
És un pastís mica embafador, però molt desitjable. 
S'ha de menjar d'un sol cop (o dos), sempre que ho permeti la mida de la boca del degustador. 
Les quantitats d'aquesta recepta corresponen a unes 6/8 persones (us sortiran uns 12-15 piononos).

Llegir més...

Xarrup de gingebre i pinya

Us ha passat mai que, de cop i volta, se us fot la panxa com un globus i teniu una sensació estranya d'afartament temporal?

Aquest xarrup és ideal per quan teniu inflor de panxa i us sentiu pesats, com per exemple, després de grans àpats.
Com molts ja sabreu, el gingebre té moltes propietats.
Es molt digestiu, estimula el pàncrees, evita la flatulència i els gasos.
A més, té poder antibacterià, cuida la flora intestinal i és un antibiòtic natural. És antivomitiu, útil per al mal alè, per a les úlceres digestives, per a la gastritis i la diarrea. Afavoreix l'aparell circulatori i prevé problemes cardíacs, coàguls, angines de pit i trombosis. S'usa també pel tractament del dolor, l'artritis, la depressió i la fatiga crònica.
Vaja, que els beneficis de consumir gingebre son més que evidents. Això sí, també hi ha alguna contraindicació que cal tenir en compte, com l'afectació que té sobre alguns medicaments ( inhibeix la funció dels antihipertensius).
La pinya, per la seva banda, conté bromelina, un enzim que digereix els aliments prevenint la inflor i les digestions pesades. 
És per aquesta raó que la barreja d'aquests dos productes li anirà molt bé a les vostres panxetes inflades i, a més a més, us agradarà. 
Això no vol dir que us podreu fotre tres plats de seques amb xoriço per sopar que el xarrupet de marres ho arreglarà tot...eh?!.   
Aquest xarrup no és la panacea, però ajuda en el procés de digestió.   
A més a més, no caldria dir que, per rebaixar un abdomen inflat, haureu de seguir els consells que s'han donat tota la vida al respecte com: evitar la coliflor i les verdures flatulentes, no consumir refrescos amb gas, evitar àpats pesats, no beure amb canyeta i tragar aire en excés, etc.
El d'avui, és un bon xarrup amb un gust original que us sorprendrà.
A casa, últimament, ens hem acostumat a prendre'n un cada vespre i, la veritat, ens va molt bé.
Espero que us agradi.

Font: vikipedia.org

Llegir més...

Arròs mar i muntanya amb romesco

I mica en mica el ventall d'arrossos d'aquest blog va creixent. Ja sabeu que m'agrada molt fer-ne de tota mena i m'ho passo bé experimentant amb arrossos, vaja, que ho trobo divertit.
Això de fer arrossos enganxa, fins i tot.
Avui, tot i ressaltar l'aportació del romesco, us he de dir que la salsa romesco no determinarà el gust final d'aquest arròs, però si afavorirà a donar un gust més intens i característic al sofregit. Vaja, que la presència del romesco serà més aviat subtil que no pas clarament identificable.
El resultat serà un arròs melós i molt gustós, convertint-lo en un d'aquells plats que, com més en menges més t'agraden.
Les quantitat d'aquesta recepta corresponen a 4/6 persones.
Recordeu que per fer un arròs caldós heu de posar, com a mínim, tres parts de brou per una d'arròs.
Espero que us agradi.

Llegir més...

Cabdells amb anxoves de L'Escala

Avui us porto una recepta força coneguda arreu de la península i que en castellà es coneix com a "Cogollos con anchoas".
En aquest cas, he volgut acompanyar els cabdells amb anxoves de L'Escala, molt aromàtiques i saboroses.
Una mica de país haurem de fer, no?.
De fet, us recomano utilitzar anxoves en salaó i dessalar-les vosaltres mateixos, que son encara més bones que les que ja venen dessalades. Si voleu saber com fer-ho, us recomano la lectura prèvia del consell: Com dessalar anxoves salades.
D'altra banda, i digueu-me tripero si voleu, he volgut servir cada cabdell amb un parell de filets d'anxova, quan habitualment només se'n posa una. Considero que un sol filet és massa enciam per tan poca anxova.  Però això, com tot a la cuina, és qüestió de gustos personals.
En general, aquest és un plat molt saludable i equilibrat, que només hauran de vigilar aquells que patiu de la tensió alta, com un servidor. Però com sempre es diu, tot en aquesta vida, amb mesura, es pot provar.
Tsch...i un bon oli d'oliva, no fotem, compreu-vos un bon oli per aquestes ocasions.
Les quantitats d'aquesta recepta corresponen a dues persones.
Som-hi!

Llegir més...