No rigueu, no.
Tècnicament ho podem considerar recepta, sí.
I potser aquesta entrada em costa algun seguidor, per experiència parlo. Però l'objectiu d'aquest blog ja sabeu que és la difusió de la cuina tradicional, i aquesta n'és una.
Curiosament, he trobat molt poques referències a internet d'aquesta... diguem-ne "tradició".
Recordo que quan era petit (no massa sovint tampoc) menjava pa amb plàtan de vegades.
Ara, en canvi, ja no ho faig mai.
Però jo sé que la gent en menjava antigament, que no érem els únics a casa, vaja.
I es que venim d'un país que ha passat molta gana, oi?.
En realitat, (informació contrastada amb en Jaume Fàbrega) l'origen d'aquesta menja es la pobresa i la frugalitat. Que què vol dir frugalitat?... la virtut de passar amb allò estrictament necessari, sense abusar de recursos o fer-ne ostentació. Vaja, estar ben a prop de passar gana diria jo.
El contrari al luxe i al consumisme.
I es que abans no havia un "duro", ni una "pela" ni un "ral".
No quedava més remei que ser imaginatiu amb el que tenies, oi?.
I, com no, per aquesta regla de tres, antigament tot es menjava amb pa: la xocolata, el plàtan, les figues, les nous, el llard, els torrons, l'embotit, les salaons, etc...
Tsch!... i menys mal del pa, que permetia estirar-ho tot!.
Per tant, la publicació d'avui no pretén mostrar com elaborar aquesta "recepta" (òbviament) si no que és més un reconeixement a aquells esforços imposats per una època dura i complexe de la nostra història que no hauria de repetir-se.
De tot allò, queden molts records, bons i dolents, i gastronòmicament parlant, ens queden les herències de tot plegat. Receptes que han perdurat en el temps i que, si ho han fet, és per què son bones per sobre de tot. Al cap i a la fi, parlem de l'evolució gastronòmica i cultural d'un país.
El pa amb all i raïm, pa amb tel de mel i llet, pa amb mel i nous, pa xopat amb vi i sucre, el pa amb oli i sucre o, la més representativa, el pa amb xocolata.
A diferència de totes aquestes receptes, el crostó de pa amb plàtan no apareix dins el llibre Corpus del Patrimoni Culinari Català, on hi hauria d'estar sense cap mena de dubte, segons el meu parer.
I es que el pa amb plàtan està bo.
L'heu tastat mai?.
Si us ve de gust, la propera vegada que mengeu plàtan feu alhora una mossegada a un crostó de pa cruixent i reviviu per uns instants aquells temps d'austeritat.
Ara, en canvi, podeu triar de tastar-ho o no.
Antigament, no es podia triar tan alegrement i una llesca de pa amb llard i sucre ja feia de sopar.
Aquesta és una gran diferència, ja que determina que ara tenim accés a gairebé tot.
Reflexioneu-hi mentre ho degusteu.
De ben segur que els vostres pares i avis identificarien ràpidament i amb nostàlgia aquest gust que teniu a la boca.
Un gust que, qui sap, si era el més sofisticat d'aquella dura setmana.
Aquí us deixo el meu homenatge.
